SESSIÓ 3: DISTORSIONS COGNITIVES

UNA MICA D’HISTÒRIA

Abans d'entrar en matèria i parlar del corrent piscològic conegut com a cognitivisme, cal fer un breu repàs a allò que s'ha vist en classes anteriors. Cal recordar sempre que la psicologia està estretament lligada a la filosofia i la fisiologia, ja que neix a partir d'aquestes dues disciplines. 

Els primers corrents fundats per W. Wundt i W. James, estructuralisme i funcionalsime respectivament, definien la psicologia com l'estudi dels estats de consciència.

Posteriorment, J. Watson, suportant-se en les investigacions de Pavlov, postula la idea de que hem d'aturar-nos només a estudiar aquella conducta que sigui observable. Potser si en aquell moment haguessin tingut escàners cerebnrals o electroencefalogrames, no haurien exclòs de l'estudi de la psicologia certs aspectes, però així ho van fer, i això donà lloc al conductisme: no podem estudiar els processos de la “caixa negra”.

L'evolució natural del conductisme radical el portarà cap a la segona meitat del segle XX a incorporar en la seva ideologia un nou element: acceptar que la psicologia pot intervenir en aquests processos més abstractes, tals com pensaments, emocions, llenguatge... Això comporta una nova manera d'entendre la psicologia: l'anomenat cognitivisme.

Així doncs, cal comparar l'antic esquema conductivista amb el nou esquema cognitivista: 

Esquema conductivista

Esquema cognitivista

La persona ja no és una màquina que respon als estímuls i prou. És capaç de decidir la resposta que dóna. Davant d'un mateix estímul, les persones reaccionen de maneres diferents, perquè tots tenim ments diferents. La conducta té a veure amb el que les persones manegem dins la ment. No podia ser que tots aquests elements més abstractes quedessin exclosos de l'estudi de la psicologia. Tot i així, no s'exclou del tot el plantejament anterior, sinó que se li afegeix complexitat.

Avui en dia molts psicòlegs, articles escrits, investigacions, tècniques... són de caire cognitivista. Per veure més clara la posició del psicòleg cognitivista en relació a altres tipus de professionals, explicarem el trastorn depressiu des del punt de vista mèdic, conducutal radical i cognitiu.

• MEDICINA. La depressió es produeix perquè hi ha un desequilibri químic. La persona pateix aquest trastorn a causa d'un desajustament de serotonina. El metge administra un medicament antidepressiu al pacient.
• CONDUCTISME RADICAL. S'explica la depressió a partir del model de la indefensió apresa de Martin Seligman. Imaginem-nos una caixa d'Skinner amb una reixa a la part de baix que va donant descàrregues a un gos. Dins la caixa, hi ha una palanca que quan és apretada per l'animal atura la descàrrega. Aquí el gos té el control de la situació. Ara posem el mateix gos en una caixa en què la palanca no funciona, en la que la descàrrega s'acaba quan l'experimentador vol. Llavors l'animal es sent indefens. Hi ha un estímul i una resposta, però en el segon cas la resposta no té relació amb la conseqüència, de manera que l'animal no té el control de la situació. Quan una persona veu que no té control sobre la seva vida, acaba desenvolupant un trastorn depressiu.

• COGNITIVISME. Per als cognitivistes, la resposta que donem al món té a veure amb el que passa dins la “caixa negra”. Cadascú té formes diferents de mirar el món, però si es produeixen molts pensaments negatius de forma reiterada, poden acabar afectant al nostre estat d'ànim i a la nostra conducta. Sentim i actuem segons pensem. De tots aquests pensaments desajustats en diem distorsions cognitives. Així, la depressió seria un conjunt de pensaments desajustats que fan decaure l'estat d'ànim. L'etologia d'aquesta patologia serien els pensaments distorsionats.

En funció de l'explicació que es dóna a un determinat trastorn, es porta a terme un tipus d'intervenció o una altra.

Dos autors de referència en aquest darrer corrent són Albert Ellis i Aaron T. Beck. Detecten els diferents tipus de pensaments distorsionats, els classifiquen i elaboren tècniques per a redreçar-los. A continuació, es descriuen resumeixen les biografies de cadascun d'ells i s'exposen la Tècnica Racional Emotiva Conducutal (TREC) i la Teràpia Cognitiva (TC), les seves aportacions principals (Beck de forma molt més breu, ja que la pràctica es basarà en les distorsions cognitivers esmentades per Ellis). 

BIOGRAFIA D'ALBERT ELLIS

Ellis va néixer a Pittsburg el 1913 i va ser criat a Nova York.

A. Ellis

A la universitat es va graduar en adiministració d'empreses. La majoria del seu temps lliure el dedicava a escriure històries curtes, obres teatrals, novel·les, poesia còmica, assajos,... Temps més tard, va començar a dedicar-se exclusivament a la no-ficció.

Molts dels seus amics amb freqüència anaven a demanar-li consells, i Ellis va descobrir que li agradava tant assessorar com escriure. Així doncs, va tornar a la universitat a apuntar-se a un programa de psicologia clínica.

Al 1947 la universitat de Columba el premià pel el seu doctorat. És llavors quan Ellis arriba a la convicció de que el psicoanàlisi és la forma més profunda i efectiva de teràpia.

Tot i així, la fe d'Ellis en el psicoanàlisi va anar disminuint. Va veure que els pacients que veia un cop per setmana o quinzena, progressaven igual que quan els veia diàriament.

Al 1955 Ellis abandona totalment el psicoanàlisi, substituint-lo per una altra tècnica centrada en el canvi de les persones a través de la confrontació de les seves crrences irracionals i persuadint-les perquè adoptin idees racionals (TREC).

Posseeix diverses obres, tals com “How to live with a neurotic” o “The art and science of love”, entre d'altres llibres i articles escrits, la majoria d'ells sobre la TREC, sexe i el matrimoni.

Mor al juliol del 2007 a Manhattan.

TERÀPIA RACIONAL EMOTIVO-CONDUUCTUAL (TREC)
INTRODUCCIÓ

La TREC va ser fundada per Ells a principis de la dècada dels setanta. Després de formar-se en el psicoanàlisi, se n'adona de que aquest mètode terapèutic és poc eficaç per resoldre problemes emocionals. La cerca d'un tractament més adequat el va portar a elaborar una nova forma de fer teràpia.

La TREC ha patit transformacions al llarg del seu desenvolupament. L'última revisió realitzada pel seu creador es va fer al 1994. No obstant, tot i els canvis, l'esquema general en el que es basa es manté inalterable des dels seus orígens.

BASES TEÒRIQUES

La base d'aquesta teoria es troba en el supòsit de que les persones tenen idees irracionals que, tot i que són inventades per elles mateixes, les mantenen, produint-los pertorbacions emocionals i conductuals. Així doncs, la causa dels problemes psicològics estaria en la manera que té el subjecte d'interpretar l'ambient i les circumstàncies. L'element principal és el sistema de creences dels subjectes, que es caracteritza per patrons de pensament irracionals que són:

• FALSOS, ja que distorsionen la realitat, són interpretacions incorrectes.
• DISFUNCIONALS, ja que dificulten l'obtenció de metes i poden produir patologies.
• AUTOMÀTICS, ja que el subjecte no coneix la seva existència ni sap el paper que té en tot el que sent i fa.

La TREC il·lustra aquesta premisa bàsica a través de l'esquema A-B-C. Seguint aquest esquema, els fets (A) no causen els problemes emocionals i de conducta que presenten els subjectes (C), sinó que aquests són causats per les creences (B) derivades de les interpretacions que fan els subjectes sobre els fets. EXEMPLE: Una persona va pel carrer caminant i es creua amb un amics seu que no el saluda. Això seria el fet activador A. El subjecte interpreta aquesta situació com que aquella persona no vol saber res d'ell, i d'aquí va fent interpretacions fins arribar a la creença de que no té amics i que no es una persona interessant. Aquestes serien les creences infundades B. Finalment, aquests pensaments el poden portar a l'aïllament, que vindria a ser el problema emocional C.

Un dels trets fonamentals de la TREC és la distinció entre creences racionals i irracionals.

• RACIONALS. Són preferencials o relatives, i s'expressen en termes de desitjos i gustos: m'agradaria, preferiria,...
• IRRACIONALS. Són absolutes i s'expressen en termes d'obligació, necessitat o exigència: haig de, estic obligat a,...

Aquestes idees irracionals, independentment del subjecte, es poden agrupar en un número reduit de categories, donant lloc a les idees irracionals bàsiques:

1. Haig de ser estimat i tenir l'aprovació de totes les persones importants del meu entorn.
2. Si sóc una persona valiosa, haig de ser sempre competent i capaç per aconsguir tot el que em proposo.
3. Les persones dolentes han de ser culpabilitzades i castigades per les seves males accions.
4. És horrible que les coses no surtin, no siguin o no vagin com jo vull o desitjo.
5. Les desgracies humanes succeeeixen per causes externes i jo no puc fer gairebé res per evitar o controlar la pena i patiment que em produeixen.
6. Si pot passar alguna cosa perillosa o terrible, haig de preocupar-me o espantar-me i pensar constantment en la possibilitat de que passi.
7. És més fàcil evitar que enfrontar-me a les responsabilitats i problemes de la vida.
8. Haig de dependre de les persones més fortes i poderoses en les quals haig de confiar i recolzar-me.
9. Les coses del passat són determinants de la meva conducta actual i futura perquè sempre m'influiran de manera definitiva i em poden tornar a passar.
10. Haig d'assumir i preocuparme molt i constantment pels problemes dels altres, com si fossin els meus.
11. Cada problema té una solució encertada i perfecte, i és horrible no trobar-la.

Aquestes idees irracionals tenen tres nocions bàsiques:

1. Haig d'actuar bé i haig de guanyar l'aprovació per la meva forma d'acutar.
2. Totes les persones han d'actuar de forma agradables, considerada i justa amb mi; si no ho fan són despreciables i dolents, de manera que mereixen ser castigats.
3. Les condicions de la vida han de ser bones i fàcils per que pugui aconseguir gairebé tot el que vull sense molt esforç ni incomoditats.

Aquestes exigències absolutes generen DISTORSIONS COGNITIVES, que es relacionen de forma interdependent amb les creences irracionals.

Tot plegat generen en el subjecte una tensió emocional que dóna lloc a dos tipus de pertorbacions psicològiques:

A) L'ANSIETAT DEL JO. Es produeix quan s'altera la imatge d'un mateix, quan l'individu s'autocondemna per no satisfer les peticions absolutes que es fa a sí mateix.

B) L'ANSIETAT PERTORBADORA. Es produeix quan no es satisfan les peticions exigides que creen benestar i condicions de vida còmodes. És provocada per les demendes que l'individu reclama respecte els altres o al món.

PROCEDIMENT

l procediment terapèutic de la TREC consta de quatre grans fases, que no estan clarament delimitades, de manera que en ocasions poden arribar a barrejar-se.

1. Avaluació dels problemes i explicació de l'esquema A-B-C i del mètode terapèutic a seguir.
   Mitjançant entrevistes d'avaluació, el terapetua esbrina el tipus de problemes del subjecte i els classifica seogns siguin externs (depenen de situacions ambientals, tals com preocupació professional) o interns (símptomes que presenta el propi subjecte, tals com depressió). Dins l'esquema, els primers s'inclouen en A i els segons en C.
   Un cop identificats els problemes i classificats segons l'esquema, se li exposa aquest al subjecte i se li explica quin serà el mètode terapèutic a seguir.
2. Detecció de les idees irracionals i adonar-se del seu paper en els trastorns emocionals i conductuals.
   A través d'un diàleg didàctic, el terapeuta ajudarà al subjecte a descobrir les seves idees irracionals. A més a més, el terapeuta demanarà al subjecte que a través d'autoregistres practiqui fora de la consulta allò après a la consulta sobre l'esquema i les idees irracionals, tot omplint la següent taula:

   Dia i hora	Situació (A)	Pensament irracional (B)	Conseqüències emocionals/conducta (C)
3. Debat i canvi de les idees irracionals.
   Per tal de debatre i eliminar les idees irracionals, el terapeuta ajudarà al subjecte a qüestionar la veracitat dels seus pensaments. Ellis aconsella que en el debat es segueixi el mètode hipotètic-deductiu, que es resumeix en cinc regles: empirisme, lògica, flexibilitat, manca de valoració moral i probabilisme. Per demostrar que una creença és irracional, el terapeuta també pot utilitzar el procediment de reducció a l'absurd, assumint la creença com a correcta i portant-la fins el seu extrem lògic, de tal manera que allò il·lògic es demostri i porti al subjecte a la necessitat de reformular-ho.
   En aquesta fase tornen a estar presents els autoregistres, aquest cop però amb més apartats per omplir:

   Dia i hora	Situació (A)	Pensament irracional (B)	Conseqüències emocionals/conducta (C)	Refutació i creença racional eficaç	Emocions/conducta amb la nova creença racional (E)
4. Aprenentatge d'una nova filosofia de vida.
   Aquesta última etapa té com a objectiu establir de manera permanent i estable les noves creences racionals que s'han après. En aquest cas, també seran necessaris els autoregsitres similars als de la fase anterior.   

BIOGRAFIA D'AARON TEMKIN BECK

A. T. Beck

Beck neix a Providence el juliol del 1921, éssent el més petit de tres germans. Una de les seves germanes va morir, cosa que provocà que la seva mare es sumís en un profunda depressió.

Va patir una malaltia greu causada per una infecció en un braç trencat, cosa que el va fer sentir incompetent. Tot i així, va aprendre a afrontar les seves pors i problemes, cosa que l'inspirà posteriorment.

Beck va ingressar a l'escola de medicina de Yale i al 1946 s'especialitzà en psicoanàlisi.

A principis dels anys 60, quan era psiquiatra a la universitat de pensilvania, va desenvolupar la famosa Teràpia Cognitiva (TC). Va intentar posar a prova alguns conceptes psicoanàlitics implicats en la depressió. Tot i que esperava validar-los en gran part, es va sorprendre al trobar-se amb justament tot el contrari.

Aquestes investigacions el van portar a buscar altres formes d'explicar la depressió. Se n'adona de que els pacients es caracteritzaven per experimentar pensaments negatius que invadien les seves ments d'una forma espontània. Començà a ajudar a als seus pacients a identificar i avaluar aquests pensaments, veient que això tenia resultats positius sobre ells.

Ha estat pioner en una teràpia que ha estat extensament aplicada en diversos trastorns, com ara la depressió, l'ansietat o el pànic. La TC s'ha adaptat per a diverses poblacions de nens petits fins a persones grans, i s'utilitza de forma individual, per a tractar parelles, famílies o fins i tot grups.

TERÀPIA COGNITIVA (TC)
INTRODUCCIÓ

La teràpia cognitiva pretén reduir el malestar emocional i les conductes contraproduents dels pacients mitjançant la identificació i modificació de les cognicions disfuncionals de les que depenen. Diversos factors van influir en la seva creació, tals com ara les investigacions realitzades per Beck sobre factors psicoanalítics relacionats amb la depressió.

BASES TEÒRIQUES

La TC es basa en certs presupòsits teòrics:

A) La manera en la que les persones estructuren cognitivament les seves experiències exerceix una influència fonamental en com es senten i com actuen.

B) Es poden identificar les cognicions a través de diversos mètodes. Moltes d'aquestes cognicions són conscients i altres són pre-conscients, però la persona és capaç d'accedir a elles.

C) És possible modificar les cognicions, la qual cosa pot ser utilitzada per aconseguir canvis terapèutics.

La paraula cognicions pot fer referència tant al contingut de la cognició com als processos cognitius (percepció, atenció, memòria...).

Des d'un punt de vista clínic, s'han distingit els següents tipus de cognicions:

1. PENSAMENTS AUTOMÀTICS. “Un pacient agorafòbic que pensa que patirà un infart quan nota el seu cor accelerat”.
2. SUPÒSITS. “Si intento coses difícils seré incapaç de fer-les”.
3. CREENCES NUCLEARS. “La gent et manipula si pot”.

PROCEDIMENT

La teràpia cognitiva consta de tres grans fases. A continuació, es descriu un possible exemple model de TC per a tractar la depressió:

1. Fase inicial: avaluació, conceptualització i justificació de la teràpia
   - Establir una bona relació terapèutica.
   - Avaluar les característiques de la depressió i els factors que hi influeixen
   - Compartir el model explicatiu amb el pacient i acordar metes
   - Explicar i justificar la teràpia cognitiva
2. Fase intermitja: activació conductual i qüestionament de cognicions
   - Planificació d'activitats
   - Qüestionar els pensaments automàtics
   - Qüestionar els supòsits i creences.
3. Fase final: prevenció de recaigudes
   - Revisar allò après i destacar la necessitat de mantenir-ho
   - Elaborar una llista d'estratègies que el pacient considera útil per afrontar situacions d'alt ris i els primers signes de depressió.   

PRÀCTICA:LES DISTORSIONS COGNITIVES

Què són les distorsions cognitives?

Són esquemes equivocats a l'hora d'interpretar fets que generen múltiples conseqüències negatives, com ara:

·         Alteracions emocionals, fruit de la creença perjudicial en els pensaments negatius.

·         Conflictes en les relacions amb els altres a partir de les interpretacions errònies que es generen.

·         La forma de veure la vida pot esdevenir simplista i negativa.

Quin esquema segueixen?

Segueixen un esquema cognitiu, on hi ha un element activador (em passa alguna cosa), uns pensaments i creences (penso sobre el que m'ha passat) i unes conseqüències emocionals I de conducta (que apareixen en relació amb els pensaments). Per exemple:

·         ESDEVENIMENT ACTIVADOR: El meu xicot m'ha deixat

·         PENSAMENTS I CREENCES: No sabré viure sense ell, sóc una perdedora, no ho he sabut portar, no trobaré a ningú més...

·         CONSEQÜÈNCIES: Estic decaiguda, trista, furiosa amb mi mateixa,... No menjo, no dormo, falto a classes...

Quins tipus de distorsions cognitives hi ha?

Les distorsions cognitives estan classificades de diferents formes segons l'autor que les esmenti. La classificació proposada a classe és la d'Albert Ellis:

1.      Generalització excessiva: Em fixo en casos aïllats i els generalitzo a tota la resta. 

2.      Abstracció selectiva: Enfoco només certs aspectes, generalment negatius, i excloc la resta de característiques de la situació. 

3.      Polarització/Pensament tot o res: Interpreto esdeveniments i persones en termes absoluts del tipus sempre, mai, tothom, ningú...

4.      Desqualificació d'allò positiu: Desestimo experiències positives per raons arbitràries. 

5.      Lectura del pensament: Pressuposo les intencions dels altres. 

6.      Endevniar el futur: Predic el resultat dels esdeveniments abans de que succeeixin. 

7.      Magnificació I minimització: Sobreestimo o subestimo fets o persones. 

8.      Raonament emocional: Faig judicis basats en com em sento i no en elements racionals. 

9.      Etiquetar erròniament: Assigno un nom a alguna cosa en lloc de descriure una conducta de forma objectiva. Sol ser una etiqueta absoluta, inalterable i negativa. 

10.  Autoinculpació: Em faig responsable i culpable de diverses qüestions sense ser-ho. 

11.  Personalització: Assumeixo que jo mateix o altres han causat determinades coses directament. 

12.  Imperatiu categòric: M'imposo a mi mateix què hauria d'haver fet o que he de fer, així com també que no hauria de fer o haver fet. 

Pràctica: Esmentar dos exemples de cadascuna de les distorsions cognitives esmentades anteriorment. Ha estat realitzada en grup: Miguel, Laura Cortés i jo mateixa, Alba Cañas.

DISTORSIONS COGNITIVES	EXEMPLES
Generalització excessiva	He suspès un examen. Això em porta a pensar que els suspendré tots.
	Un dia anava caminant pel carrer i em va mossegar un gos. Ara cada vegada que veig un gos crec que em mossegarà.
Abstracció selectiva	Faig un viatge d’un parell de setmanes al Carib. Un dia que teníem prevista una excursió que em feia il·lusió, es posa a ploure i l’hem de cancel·lar. Dic que el viatge no va valdre la pena (quan de 15 dies només un va fer mal temps).
	Vam jugar un partit de futbol el dissabte passat. L’entrenador ens va felicitar per com havíem jugat.  Jo vaig fer una mala jugada. Ja dic que el partit no estar gens bé.
Polarització	Mai ningú m’escolta.
	Tothom està en contra meva.
Desqualificació d’allò positiu	He trobat un noi que m’agrada, i jo també li agrado a ell, però segur que és perquè tinc diners, o perquè li agraden els meus amics (no pas perquè jo sigui bona noia).
	He guanyat un concurs, però segur que he tingut sort o els contrincants eren molt dolents (no pas pel meu esforç).
Lectura del pensament	Veig una altra noia que s’acosta al meu xicot i ja penso que segurament me’l deu voler prendre.
	Suspenc un examen i ja suposo que és perquè el professor em té mania i no ha volgut aprovar-me aquell examen.
Endevinar el futur	Considero que estic a un altre nivell en relació amb el noi que m’agrada, així que no cal que provi de quedar amb ell, ja que mai hi podrà haver res entre nosaltres.
	No cal que intenti arreglar les coses amb aquella amiga meva, segur que no em perdonarà.
Magnificació i minimització	Hi ha una companya a la classe que sempre suspèn els exàmens, però que l’altre dia va treure un 7. En comptes de felicitar-la, atribuïm el seu èxit a la sort, minimitzant així el seu esforç i la seva nota.
	He trobat el noi que m’agrada a la discoteca i he vist com em somreia. Ja penso que segur que vol alguna cosa amb mi.
Raonament emocional	No cal que em presenti a l’examen, estic trist i no tinc ganes de fer res.
	És una persona que mai m’ha caigut bé, així que qualsevol cosa que faci em semblarà malament.
Etiquetar erròniament	Ens han posat un examen que és molt fàcil, però un company no l’ha aprovat. Diem que és curt.
	Tallo amb el meu xicot i al cap de poc temps està amb una altra noia. Ja l’etiqueto de fresca.
Autoinculpació	Una mare, dóna de dinar al seu fill sense saber que és al·lèrgic a un dels aliments que li està fent menjar. El nen pateix una crisi al·lèrgica. La mare diu que la crisi ha estat culpa seva, que si no li hagués donat el dinar...
	Una noia truca al seu xicot mentre aquest condueix. Ell agafa el mòbil i té un accident. La noia afirma que ha estat culpa seva, que si ella no l’hagués trucat...
Personalització	Hem tret un 10 en el treball que hem fet en grup. Tot i que tothom ha col·laborat, si no hagués estat per la meva part del treball, no hauríem tingut aquesta nota.
	En un partit de bàsquet en el que anàvem molt igualats, sort que jo he fet un triple, perquè sinó no haguéssim guanyat (sense comptar tots els punts fets fins llavors).
Imperatiu categòric	Avui no em trobo gaire bé, però he d’anar a la festa d’aquella amiga meva perquè sinó s’enfadarà amb mi.
	Una mare creu que la seva obligació és fer contents sempre als seus fills, donar-ho tot per ells.

CONCLUSIONS I REFLEXIONS DIVERSES

Pel que fa a la pràctica en sí, m'ha portat a reflexionar sobre diversos aspectes.

Del primer que em vaig adonar mentre les anàvem comentant entre tots, era de que la majoria d'elles les havia patit alguna vegada a la vida i, com jo, la majoria dels meus companys. Les distorsions cognitives ens van ser presentades com a pensaments desajustats, i després de veure la classificació, puc afirmar que més de la meitat d'aquests pensamets distorsionats han passat per la meva ment. És senyal d'alguna cosa? Suposo que no. Tal i com he dit, no sóc la única. Aquestes distorsions no han de desembocar obligatòriament en una patologia, tan sols ho fan quan són portades a l'extrem. Llavors, quin és aquest extrem? On està el límit entre les distorsions que pot tenir més o menys tothom i les que desenvolupen posteriorment una patologia?

A l'hora de posar el parell d'exempes en cada distorsió, ens vam adonar de l'ambigüitat de la classificació. Ens era difícil trobar exemples clars i específics per a cada una d'elles. Molts dels que posàvem podien ser vàlids per a més d'una distorsió cognitiva. Això em porta a pensar que no es poden separar de forma definitiva les diferents distorsions, ja que moltes d'elles estan relacionades les unes amb les altres. Això va lligat també amb el fet de que cada autor en fa una classificació diferent, tant en nombre com en la manera d'anomenar-les.

Més enllà del que fa referència a la pràctica i al tema del cognitivisme, em va venir a cap un estudi que vaig relacionar directament amb el fet de les diferents formes de tractar una patologia. Com hem comentat anterorment, els metges treballen amb fàrmacs, i els psicòlegs amb teràpia. A l'hora de tractar un trastorn mental s'administren psicofàrmacs, els quals de vegades són com una mena de drogues (per exemple, alguns creen addicció) i, per tant, s'ha d'anar molt amb compte amb la seva administració. A una de les primeres classes de grup gran d'aquesta mateixa assignatura, el professor ens va mostrar un estudi en el que es contrastaven els efectes del fàrmac i de la teràpia a través d'una ressonància. A les imatges es veia com, curiosament, el cervell tractat amb psicoteràpia presentava més zones activades que pas el del pacient tractat amb fàrmacs. Això ens porta a pensar que en alguns casos pot ser molt més beneficiós una teràpia psicològica que l'administració d'un psicofàrmac, la qual cosa comporta també estalviar-nos els riscos que comporta la ingesta d'aquest tipus de substàncies.

En les darreres classes hem fet un repàs als grans corrents psicològics de la història, des dels seus inicis, passant pel conductisme i fins arribar al cognitivisme. Dins tots ells però, segur que hi ha diferents matisos. Algun professor ens ha parlat de connexionisme. Quin serà doncs el següent pas?

SESSIÓ 2: LA DESSENSIBILITZACIÓ SISTEMÀTICA

UNA MICA D’HISTÒRIA

La dessensibilització sistemàtica és una tècnica basada en principis conductistes emprada en el tractament de fòbies.  Per tal d’entendre bé d’on sorgeix el conductisme, ens hem de remuntar als corrents psicològics anteriors a aquest.

Abans que el conductisme, trobem l’estructuralisme de Wilhelm Wundt, el qual intentava definir de què consta la ment; i posteriorment el funcionalisme de William James, de finals del segle XIX, el qual intentava explicar el funcionament de la ment.

Així doncs, la psicologia quedava definida com la ciència que estudia els estats de consciència. Però què és això de la consciència? És un terme abstracte, no la podem tocar,ni mesurar... És per això que molta gent no estava d’acord amb aquesta definició.

A principis de la segona dècada del segle XX aparegué una proposta alternativa: la psicologia com a ciència que estudia la conducta observable. Tot el que no es podia observar quedava automàticament fora de l’estudi de la psicologia (memòria, pensaments, emocions,...). D’aquí neix el conductisme, de la mà de John B.Watson. Al 1913 publicà un article anomenat “La psicologia tal com la veu el conductista”, que posteriorment ha estat considerat com el manifest conductista. En ell, Watson defensa la necessitat de desenvolupar una psicologia purament objectiva i experimental, que pugui arribar a ser una branca de les ciències naturals. Per fer-ho, serà necessari enfocar-la cap a la predicció i el control de la conducta. S’ha d’abandonar doncs la introspecció com a mètode i la consciència com a objecte d’estudi.

El primer dels antecedents de Watson va ser Ivan Pavlov. Fou un fisiòleg rus que es dedicava a estudiar el sistema digestiu dels gossos. Un dia va observar que els animals salivaven abans de que ell els posés menjar. Els gossos pensen? Quines capacitats cognitives deuen tenir? Aquestes eren algunes de les preguntes que es va fer Pavlov. Tan bon punt els gossos  veien els cuidadors, ja salivaven, sense haver vist encara el menjar.  Com ho feien? Pavlov se n’adonà que feien una associació d’estímuls. Va ser llavors quan comença a investigar sobre el comportament dels gossos. Arrel de tot això, desenvolupà el conegut condicionament clàssic.

Esquema del condicionament clàssic:   

                         

Aquest mecanisme d’estímul condicionat que desencadena una resposta condicionada és el mateix que utilitza la publicitat actual. Aquesta, ens pot afectar degut a que la repetició  continuada instaura canals neuronals, essent capaç d’induir-nos un determinat comportament.

John Broadus Watson

Watson va voler relacionar totes aquestes idees sobre el condicionament i el control del comportament amb les fòbies. Les fòbies són pors intenses, sovint irracionals i compulsives, envers una cosa concreta, una situació, un espai... En col·laboració amb J.J.B. Morgan va desenvolupar un estudi per identificar les emocions bàsiques en l’ésser humà. N’identificaren 3 de bàsiques: por, còlera i amor. Per comprovar la possibilitat de que les pors poguessin adquirir-se per condicionament, va desenvolupar un el famós treball experimental amb el petit Albert. Quan el nen jugava tranquil·lament amb un ninot de peluix, Watson feia sonar un soroll molt fort, cosa que sol espantar bastant als més menuts. Ho va fer repetides vegades, fins que va aconseguir que el nen associés el soroll amb el peluix. Finalment, cada cop que el nen veia el peluix, es posava a plorar. I no tan sols calia que fos el peluix, sinó que tenia por de qualsevol objecte que tingués un tacte o unes característiques semblants.

Però el conductisme no finalitzà aquí, sinó que va seguir avançant. Aquest cop fou B.F. Skinner qui va introduir un nou element al clàssic esquema d’estimul – resposta instaurat per Pavlov. Skinner es doncs l’encarregat de definir el que coneixem amb el nom de condicionament operant. Així, el nou esquema seria:            

Aquesta conseqüència podrà ser positiva (premi) o negativa (càstig) i d’ella dependrà l’aprenentatge d’una nova conducta. Skinner dedicà gran part de la seva investigació de laboratori a determinar els diferents programes de reforçament possibles.

Mary Cover Jones

Una seguidora de Watson, Mary Cover Jones, va voler anar més enllà. Creia que si a algú se li podia crear una fòbia, també s’havia de poder fer el procés invers. Va agafar un altre nen, en Peter, el qual tenia fòbia als conills. Mentre el nen estava fent alguna cosa que li agradava o el relaxava, li anaven acostant la figura del conill. Ho van anar fent repetidament i a diferents nivells, de manera que al final el nen va arribar a poder manegar el conill sense cap mena de por.

Aquest procés invers al de Watson s’anomena dessensibilització sistemàtica, i va ser desenvolupada per Joseph Wolpe. Wolpe s’havia format dins de la teràpia psicodinàmica tradicional, però insatisfet amb els resultats del tractament d’orientació psicoanalítica, va intentar trobar altres formes de tractament dels problemes emocionals.

Joseph Wolpe

Wolpe començà a investigar sobre la producció i eliminació de neurosis experimentals en gats. Els va produir reaccions neuròtiques presentant una descàrrega sola o amb presència de menjar. Els animals van començar a mostrar una sèrie de símptomes, com la resistència a ser introduïts a l’habitació en què s’havia produït la neurosi o d’ansietat quan se’ls col·locava a la caixa amb menjar. Wolpe va intentar que els animals mengessin en presència de la caixa en la qual s’havia produït la neurosi, induint l’animal amb la ma o forçant-lo a acostar-se al menjar. Va trobar que les reaccions neuròtiques disminuïen un cop que l’animal tornava a menjar normalment. Tot i així, no tots els animals que Wolpe tractà pel mètode d’induir-los a menjar es van curar. Més tard, desenvolupà un procediment segons el qual els animals menjaven en tres habitacions semblants a la original en la que s’havia produït la neurosi. Començava col·locant-los en l’habitació original, si no menjaven, els traslladava a una de semblant, i si seguien sense menjar, a una que s’hi assemblava menys. La seqüència s’anava repetint fins que l’animal menjava. Des del moment en què el gat menjava per 1a vegada en una habitació, se’l deixava menjar diverses vegades fins que no mostrava cap signe d’ansietat. Després, se’l traslladava a una habitació cada cop més semblant a la original. Finalment, l’animal era capaç de menjar en les mateixes condicions en les que s’havia produït la neurosi.

Al 1958 publicà “Psychotherapy by reciprocal inhibition”, on descriu la dessensibilització sistemàtica i altres tècniques relacionades amb aquesta.

Existeix una evidència empírica sobre l’eficàcia de la dessensibilització sistemàtica a través de diferents vies, una d’elles provinent del mateix Wolpe, el qual va presentar uns 210 casos tractats amb un 89.5% d’èxit.  

Eix cronològic segons l'any de naixement dels principals autors citats

PRÀCTICA: DESSENSIBILITZACIÓ SISTEMÀTICA

La pràctica realitzada a classe consisteix en dissenyar un programa de dessensibilització sistemàtica en deu passos per a un dels dos casos presentats pel professor. Per fer-ho, ens hem dividit en equips de tres persones per tal de redactar conjuntament la seqüència de fases.

GRUP DE TREBALL: Lidia Bosch, Miquel Bosch i Alba Cañas.  

A continuació, exposo el cas escollit i el programa de dessensibilització sistemàtica dissenyat per aplicar (consta d’una descripció dels 10 passos i un quadre-resum amb les característiques de cada pas):

“Un nen de 7 anys que està veient la televisió amb la seva àvia presencia un accident en el qual un autobús que va carregat de jubilats cau. Des de llavors, el nen agafa molta por als autobusos. D’entrada, no li suposa gaires problemes, ja que normalment ell no viatja amb bus, però resulta que un dia ha de ser capaç d’anar-hi fins Andalusia”.

1. VISUALITZACIÓ D'UNA PEL·LÍCULA. Sense que l’autobús sigui protagonista, en un àmbit relaxat i veient una pel·lícula entretinguda, s'intenta que el nen vegi l’autocar com un context on els protagonistes s'ho passen bé i que li resulti atractiu. És important recalcar que l'activitat es realitza a casa la seva àvia i amb la seva companyia, ja que va ser on es va originar la seva fòbia.

2. CONTES AMB BUSOS. Explicar diverses històries en les quals els personatges utilitzin els autobusos com a mitjà de transport. Com en el pas anterior, els autocars no són l'element principal del conte.

3. JUGAR AMB L'ELEMENT DE FÒBIA. Construcció d'un autobús mitjançant el joc de LEGO, en col·laboració amb els seus pares.

4. CONTACTE AMB UN CONDUCTOR D'AUTOBÚS. Organitzar un dinar familiar en el qual hi estigui convidat un conductor dels autobusos urbans que passen per la població. S'acorda amb el conductor, que traurà conversa sobre la seva professió i anècdotes sobre la seva tasca com a conductor d'autobús, sempre des d'una visió positiva.

5. L'ÀVIA PUJA A L'AUTOBÚS. En presència del nen, la seva àvia agafa un autobús i saluda el conductor, el qual és el mateix que ja havia conegut en el dinar familiar.

6. VÍDEO SOBRE ELS AMICS A L'AUTOBÚS. El nen visualitza una gravació en la qual els seus amics i companys d'escola que estan anant amb autocar a una excursió, l'animen a anar amb ells i a que perdi la por a utilitzar aquest tipus de transport. 

7. EL NEN VISITA L’AUTOBÚS. El nen, amb els seus pares, va a la cotxera on el conductor els hi mostrarà l’autocar que utilitza. Amb l’autobús parat, el conductor li va mostrant les diferents seccions:  el lloc de conducció, el motor, els botons d'accionament de les portes, la màquina de cobrar, etc.

8. PRIMERS TRAJECTES. En companyia dels seus pares i alguns amics, el nen agafa un autobús per a fer trajectes curts i anar a algun lloc que sigui del seu interès (al cinema, al Mc Donald's, parc temàtic, etc.). La durada dels trajectes cada cop serà més llarga.

9. TRAJECTES INTER-URBANS. El nen agafa autobús, però aquest cop només en companyia dels seus pares i per a fer viatges més enllà de la seva ciutat.

10. VIATGE AL TIBIDABO. Conjuntament amb els seus companys de classe i professors, el nen s'en va a passar el dia al Tibidabo amb autobús.

PAS	PERSONES IMPLICADES	LLOC ON ES REALITZA	INTENSITAT D'EXPOSICIÓ	TEMPORALITAT	REQUERIMENTS ESPECÍFICS
1	Àvia, nen	Casa de l’àvia	Baixa	Recurrent	Pel·lícules
2	Pares, nen	Casa del nen	Baixa	Recurrent	Històries adaptades
3	Pares, nen	Casa del nen	Baixa	Puntual	Joc de LEGO
4	Conductor, pares, nen	Casa del nen	Moderada	Puntual	Contactar i convèncer el senyor conductor
5	Àvia, conductor, nen	Carrer/parada d’autobús	Moderada	Puntual	Coordinar-se
6	Amics/gues, professor/a	Autobús, casa seva	Moderada	Puntual	Càmera de vídeo, edició de la gravació, acord amb el/la professor/a.
7	Conductor, nen, pares	Cotxera, autobús	Alta	Puntual	Acord amb el conductor i l'empresa d'autobusos
8	Pares, amics, nen	Autobús urbà	Alta	Recurrent	Autobús
9	Pares, nen	Autobús interurbà	Alta	Recurrent	Autobús
10	Pares, nen	Autobús direcció Tibidabo	Alta	Puntual	Autobús, entrades al parc

Taula - resum de les característiques dels diferents passos. 

CONCLUSIONS I REFLEXIONS DIVERSES

Personalment, m’ha resultat interessant fer aquesta pràctica, conèixer de ben a prop de què tracta, quins son els seus orígens i les seves aplicacions. Tot i així, crec que també és criticable.

A l’hora d’establir els 10 passos, ens vam adonar de que la cosa no és tan fàcil com sembla. No hi ha un nombre de passos establerts, sinó que depenent de cada cas concret, n’aplicarem més o menys, uns o uns altres. Això pot ser bo i dolent alhora, ja que és una tècnica adaptable a cada pacient però que per altra banda no segueix un esquema fix.

Una altra de les coses que ens podria suposar una dificultat afegida a l’hora de la seva aplicació és l’edat del pacient que tractem. Pel suposat cas sobre el que hem realitzat la pràctica, en un nen és relativament senzill aplicar aquesta tècnica amb els passos esmentats, però si es tractés d’un pacient adult, la cosa canviaria. És molt més conscient de certes coses i té molts més coneixements que un nen petit. Possiblement ens hagués costat molt més trobar les fases adequades per aplicar una dessensibilització sistemàtica a un individu adult.

Més enllà de la dessensibilització sistemàtica i retornant al xic d’història presentat en l’inici de l’entrada, hi ha diverses qüestions que m’han fet reflexionar.

La primera d’elles és la visió conductivista de la psicologia. Crec que precisament un tret característic que té la psicologia és l’estudi d’aquestes coses observables, d’aquesta consciència, aquest pensament, aquestes emocions, totes aquestes coses que els conductivistes deixen de banda en els seus estudis.

Relacionat amb l’experiment de Watson, també cal destacar l’evolució de l’ètica dels experiments psicològics. Avui en dia seria impensable que un psicòleg fes aquest tipus d’investigacions.

Per finalitzar, i englobant una mica tot el que es va parlar en la darrera classe, m’he aturat a pensar en que tots aquests experiments i tècniques no deixen de ser res més que modificadors de la conducta, ja sigui animal o humana. Som i hem estat capaços de modificar conductes, generar aprenentatges, però quin profit en traiem? Positiu? Negatiu? Com hem comentat abans, la publicitat és un bon exemple d’intent de modificació de la conducta. Qui sap fins on som capaços d’arribar en aquest camp...