SESSIÓ 2: LA DESSENSIBILITZACIÓ SISTEMÀTICA

UNA MICA D’HISTÒRIA

La dessensibilització sistemàtica és una tècnica basada en principis conductistes emprada en el tractament de fòbies.  Per tal d’entendre bé d’on sorgeix el conductisme, ens hem de remuntar als corrents psicològics anteriors a aquest.

Abans que el conductisme, trobem l’estructuralisme de Wilhelm Wundt, el qual intentava definir de què consta la ment; i posteriorment el funcionalisme de William James, de finals del segle XIX, el qual intentava explicar el funcionament de la ment.

Així doncs, la psicologia quedava definida com la ciència que estudia els estats de consciència. Però què és això de la consciència? És un terme abstracte, no la podem tocar,ni mesurar... És per això que molta gent no estava d’acord amb aquesta definició.

A principis de la segona dècada del segle XX aparegué una proposta alternativa: la psicologia com a ciència que estudia la conducta observable. Tot el que no es podia observar quedava automàticament fora de l’estudi de la psicologia (memòria, pensaments, emocions,...). D’aquí neix el conductisme, de la mà de John B.Watson. Al 1913 publicà un article anomenat “La psicologia tal com la veu el conductista”, que posteriorment ha estat considerat com el manifest conductista. En ell, Watson defensa la necessitat de desenvolupar una psicologia purament objectiva i experimental, que pugui arribar a ser una branca de les ciències naturals. Per fer-ho, serà necessari enfocar-la cap a la predicció i el control de la conducta. S’ha d’abandonar doncs la introspecció com a mètode i la consciència com a objecte d’estudi.

El primer dels antecedents de Watson va ser Ivan Pavlov. Fou un fisiòleg rus que es dedicava a estudiar el sistema digestiu dels gossos. Un dia va observar que els animals salivaven abans de que ell els posés menjar. Els gossos pensen? Quines capacitats cognitives deuen tenir? Aquestes eren algunes de les preguntes que es va fer Pavlov. Tan bon punt els gossos  veien els cuidadors, ja salivaven, sense haver vist encara el menjar.  Com ho feien? Pavlov se n’adonà que feien una associació d’estímuls. Va ser llavors quan comença a investigar sobre el comportament dels gossos. Arrel de tot això, desenvolupà el conegut condicionament clàssic.

Esquema del condicionament clàssic:   

                         

Aquest mecanisme d’estímul condicionat que desencadena una resposta condicionada és el mateix que utilitza la publicitat actual. Aquesta, ens pot afectar degut a que la repetició  continuada instaura canals neuronals, essent capaç d’induir-nos un determinat comportament.

John Broadus Watson

Watson va voler relacionar totes aquestes idees sobre el condicionament i el control del comportament amb les fòbies. Les fòbies són pors intenses, sovint irracionals i compulsives, envers una cosa concreta, una situació, un espai... En col·laboració amb J.J.B. Morgan va desenvolupar un estudi per identificar les emocions bàsiques en l’ésser humà. N’identificaren 3 de bàsiques: por, còlera i amor. Per comprovar la possibilitat de que les pors poguessin adquirir-se per condicionament, va desenvolupar un el famós treball experimental amb el petit Albert. Quan el nen jugava tranquil·lament amb un ninot de peluix, Watson feia sonar un soroll molt fort, cosa que sol espantar bastant als més menuts. Ho va fer repetides vegades, fins que va aconseguir que el nen associés el soroll amb el peluix. Finalment, cada cop que el nen veia el peluix, es posava a plorar. I no tan sols calia que fos el peluix, sinó que tenia por de qualsevol objecte que tingués un tacte o unes característiques semblants.

Però el conductisme no finalitzà aquí, sinó que va seguir avançant. Aquest cop fou B.F. Skinner qui va introduir un nou element al clàssic esquema d’estimul – resposta instaurat per Pavlov. Skinner es doncs l’encarregat de definir el que coneixem amb el nom de condicionament operant. Així, el nou esquema seria:            

Aquesta conseqüència podrà ser positiva (premi) o negativa (càstig) i d’ella dependrà l’aprenentatge d’una nova conducta. Skinner dedicà gran part de la seva investigació de laboratori a determinar els diferents programes de reforçament possibles.

Mary Cover Jones

Una seguidora de Watson, Mary Cover Jones, va voler anar més enllà. Creia que si a algú se li podia crear una fòbia, també s’havia de poder fer el procés invers. Va agafar un altre nen, en Peter, el qual tenia fòbia als conills. Mentre el nen estava fent alguna cosa que li agradava o el relaxava, li anaven acostant la figura del conill. Ho van anar fent repetidament i a diferents nivells, de manera que al final el nen va arribar a poder manegar el conill sense cap mena de por.

Aquest procés invers al de Watson s’anomena dessensibilització sistemàtica, i va ser desenvolupada per Joseph Wolpe. Wolpe s’havia format dins de la teràpia psicodinàmica tradicional, però insatisfet amb els resultats del tractament d’orientació psicoanalítica, va intentar trobar altres formes de tractament dels problemes emocionals.

Joseph Wolpe

Wolpe començà a investigar sobre la producció i eliminació de neurosis experimentals en gats. Els va produir reaccions neuròtiques presentant una descàrrega sola o amb presència de menjar. Els animals van començar a mostrar una sèrie de símptomes, com la resistència a ser introduïts a l’habitació en què s’havia produït la neurosi o d’ansietat quan se’ls col·locava a la caixa amb menjar. Wolpe va intentar que els animals mengessin en presència de la caixa en la qual s’havia produït la neurosi, induint l’animal amb la ma o forçant-lo a acostar-se al menjar. Va trobar que les reaccions neuròtiques disminuïen un cop que l’animal tornava a menjar normalment. Tot i així, no tots els animals que Wolpe tractà pel mètode d’induir-los a menjar es van curar. Més tard, desenvolupà un procediment segons el qual els animals menjaven en tres habitacions semblants a la original en la que s’havia produït la neurosi. Començava col·locant-los en l’habitació original, si no menjaven, els traslladava a una de semblant, i si seguien sense menjar, a una que s’hi assemblava menys. La seqüència s’anava repetint fins que l’animal menjava. Des del moment en què el gat menjava per 1a vegada en una habitació, se’l deixava menjar diverses vegades fins que no mostrava cap signe d’ansietat. Després, se’l traslladava a una habitació cada cop més semblant a la original. Finalment, l’animal era capaç de menjar en les mateixes condicions en les que s’havia produït la neurosi.

Al 1958 publicà “Psychotherapy by reciprocal inhibition”, on descriu la dessensibilització sistemàtica i altres tècniques relacionades amb aquesta.

Existeix una evidència empírica sobre l’eficàcia de la dessensibilització sistemàtica a través de diferents vies, una d’elles provinent del mateix Wolpe, el qual va presentar uns 210 casos tractats amb un 89.5% d’èxit.  

Eix cronològic segons l'any de naixement dels principals autors citats

PRÀCTICA: DESSENSIBILITZACIÓ SISTEMÀTICA

La pràctica realitzada a classe consisteix en dissenyar un programa de dessensibilització sistemàtica en deu passos per a un dels dos casos presentats pel professor. Per fer-ho, ens hem dividit en equips de tres persones per tal de redactar conjuntament la seqüència de fases.

GRUP DE TREBALL: Lidia Bosch, Miquel Bosch i Alba Cañas.  

A continuació, exposo el cas escollit i el programa de dessensibilització sistemàtica dissenyat per aplicar (consta d’una descripció dels 10 passos i un quadre-resum amb les característiques de cada pas):

“Un nen de 7 anys que està veient la televisió amb la seva àvia presencia un accident en el qual un autobús que va carregat de jubilats cau. Des de llavors, el nen agafa molta por als autobusos. D’entrada, no li suposa gaires problemes, ja que normalment ell no viatja amb bus, però resulta que un dia ha de ser capaç d’anar-hi fins Andalusia”.

1. VISUALITZACIÓ D'UNA PEL·LÍCULA. Sense que l’autobús sigui protagonista, en un àmbit relaxat i veient una pel·lícula entretinguda, s'intenta que el nen vegi l’autocar com un context on els protagonistes s'ho passen bé i que li resulti atractiu. És important recalcar que l'activitat es realitza a casa la seva àvia i amb la seva companyia, ja que va ser on es va originar la seva fòbia.

2. CONTES AMB BUSOS. Explicar diverses històries en les quals els personatges utilitzin els autobusos com a mitjà de transport. Com en el pas anterior, els autocars no són l'element principal del conte.

3. JUGAR AMB L'ELEMENT DE FÒBIA. Construcció d'un autobús mitjançant el joc de LEGO, en col·laboració amb els seus pares.

4. CONTACTE AMB UN CONDUCTOR D'AUTOBÚS. Organitzar un dinar familiar en el qual hi estigui convidat un conductor dels autobusos urbans que passen per la població. S'acorda amb el conductor, que traurà conversa sobre la seva professió i anècdotes sobre la seva tasca com a conductor d'autobús, sempre des d'una visió positiva.

5. L'ÀVIA PUJA A L'AUTOBÚS. En presència del nen, la seva àvia agafa un autobús i saluda el conductor, el qual és el mateix que ja havia conegut en el dinar familiar.

6. VÍDEO SOBRE ELS AMICS A L'AUTOBÚS. El nen visualitza una gravació en la qual els seus amics i companys d'escola que estan anant amb autocar a una excursió, l'animen a anar amb ells i a que perdi la por a utilitzar aquest tipus de transport. 

7. EL NEN VISITA L’AUTOBÚS. El nen, amb els seus pares, va a la cotxera on el conductor els hi mostrarà l’autocar que utilitza. Amb l’autobús parat, el conductor li va mostrant les diferents seccions:  el lloc de conducció, el motor, els botons d'accionament de les portes, la màquina de cobrar, etc.

8. PRIMERS TRAJECTES. En companyia dels seus pares i alguns amics, el nen agafa un autobús per a fer trajectes curts i anar a algun lloc que sigui del seu interès (al cinema, al Mc Donald's, parc temàtic, etc.). La durada dels trajectes cada cop serà més llarga.

9. TRAJECTES INTER-URBANS. El nen agafa autobús, però aquest cop només en companyia dels seus pares i per a fer viatges més enllà de la seva ciutat.

10. VIATGE AL TIBIDABO. Conjuntament amb els seus companys de classe i professors, el nen s'en va a passar el dia al Tibidabo amb autobús.

PAS	PERSONES IMPLICADES	LLOC ON ES REALITZA	INTENSITAT D'EXPOSICIÓ	TEMPORALITAT	REQUERIMENTS ESPECÍFICS
1	Àvia, nen	Casa de l’àvia	Baixa	Recurrent	Pel·lícules
2	Pares, nen	Casa del nen	Baixa	Recurrent	Històries adaptades
3	Pares, nen	Casa del nen	Baixa	Puntual	Joc de LEGO
4	Conductor, pares, nen	Casa del nen	Moderada	Puntual	Contactar i convèncer el senyor conductor
5	Àvia, conductor, nen	Carrer/parada d’autobús	Moderada	Puntual	Coordinar-se
6	Amics/gues, professor/a	Autobús, casa seva	Moderada	Puntual	Càmera de vídeo, edició de la gravació, acord amb el/la professor/a.
7	Conductor, nen, pares	Cotxera, autobús	Alta	Puntual	Acord amb el conductor i l'empresa d'autobusos
8	Pares, amics, nen	Autobús urbà	Alta	Recurrent	Autobús
9	Pares, nen	Autobús interurbà	Alta	Recurrent	Autobús
10	Pares, nen	Autobús direcció Tibidabo	Alta	Puntual	Autobús, entrades al parc

Taula - resum de les característiques dels diferents passos. 

CONCLUSIONS I REFLEXIONS DIVERSES

Personalment, m’ha resultat interessant fer aquesta pràctica, conèixer de ben a prop de què tracta, quins son els seus orígens i les seves aplicacions. Tot i així, crec que també és criticable.

A l’hora d’establir els 10 passos, ens vam adonar de que la cosa no és tan fàcil com sembla. No hi ha un nombre de passos establerts, sinó que depenent de cada cas concret, n’aplicarem més o menys, uns o uns altres. Això pot ser bo i dolent alhora, ja que és una tècnica adaptable a cada pacient però que per altra banda no segueix un esquema fix.

Una altra de les coses que ens podria suposar una dificultat afegida a l’hora de la seva aplicació és l’edat del pacient que tractem. Pel suposat cas sobre el que hem realitzat la pràctica, en un nen és relativament senzill aplicar aquesta tècnica amb els passos esmentats, però si es tractés d’un pacient adult, la cosa canviaria. És molt més conscient de certes coses i té molts més coneixements que un nen petit. Possiblement ens hagués costat molt més trobar les fases adequades per aplicar una dessensibilització sistemàtica a un individu adult.

Més enllà de la dessensibilització sistemàtica i retornant al xic d’història presentat en l’inici de l’entrada, hi ha diverses qüestions que m’han fet reflexionar.

La primera d’elles és la visió conductivista de la psicologia. Crec que precisament un tret característic que té la psicologia és l’estudi d’aquestes coses observables, d’aquesta consciència, aquest pensament, aquestes emocions, totes aquestes coses que els conductivistes deixen de banda en els seus estudis.

Relacionat amb l’experiment de Watson, també cal destacar l’evolució de l’ètica dels experiments psicològics. Avui en dia seria impensable que un psicòleg fes aquest tipus d’investigacions.

Per finalitzar, i englobant una mica tot el que es va parlar en la darrera classe, m’he aturat a pensar en que tots aquests experiments i tècniques no deixen de ser res més que modificadors de la conducta, ja sigui animal o humana. Som i hem estat capaços de modificar conductes, generar aprenentatges, però quin profit en traiem? Positiu? Negatiu? Com hem comentat abans, la publicitat és un bon exemple d’intent de modificació de la conducta. Qui sap fins on som capaços d’arribar en aquest camp...