SESSIÓ 9: NECESSITATS HUMANES

APUNTS PREVIS

Abraham Maslow

S’emmarquen dins el corrent humanista. Una de les grans figures d’aquest corrent és Abraham Maslow. Era un psicòleg que s’havia format dins el conductisme. Treballava amb altres conductistes, els seus mestres havien sigut conductistes... Tot i que a Amèrica el conductisme era el corrent de més pes, també s’havia anat introduint la psicoanàlisi. Així doncs, tenim un psicòleg treballant en el conductisme més radical, fent experiments amb animals, rebent influències de la psicoanàlisi, però absolutament disgustat amb els plantejaments de base del model de persona i d’intervenció, tant del conductisme (model de persona com a maquina i intervenció freda) com el de psicoanàlisi (model de persona que deia que la part més innata de les persones era l’ÌD, dins la qual hi havia impulsos, baixes passions, idea de que les persones en el fons, érem unes males bèsties egoistes que ens movem pel principi de plaer, sense importar les necessitats dels altres).

Així doncs, si no hi acaba d’estar d’acord, què fa? Se n’inventa un de nou. Postula un nou model per entendre les persones i per entendre el seu comportament i per intervenir de forma positiva sobre aquest i sobre la persona en conjunt. Maslow comença a tenir en compte els aspectes positius de la persona. Era com si en el conductisme els aspectes positius s’expliquessin com a fruit del condicionament de determinats condicionaments, no que les persones tinguessin una part positiva. Per a la psicoanàlisi, el comportament altruista i positiu era normalment la sublimació d’altres coses. Maslow diu que no, que des del seu punt de vista en la persona les coses positives ja existeixen.

• CONDUCTISME: Persona neutra
• PSICOANÀLISI: Persona dolenta
• HUMANISME: Persona bona. Si es donen les condicions idònies, això aflora i la persona és bona, surt tot allò positiu que té.

Si les persones tenen cobertes les seves necessitats, les persones poden oferir coses a l’altra gent. El fet de preocupar-se per un mateix no és cap acte d’egoïsme.  

El concepte de necessitat és molt important dins la teoria de Maslow.

- Necessitat: tot allò que si no es cobreix, si no es satisfà, la persona emmalalteix o es mor.

Això s’entronca amb la definició de salut de la OMS. Diu que a banda de que no existeixi una malaltia, diu que a més hi ha d’haver un estat de benestar físic, psíquic i social.

Maslow parla d’unes necessitats bàsiques, de carència, i també d’unes altres de nivell superior.

Maslow es dedicà a estudiar les persones “plenament” humanes. I es fixà en 3 professors que ell havia tingut, i els va estuidar. Quines característiques compartien, què tenien en comú. I li van sortir tot un conjunt de característiques. Darrera de totes aquestes, realment humanes o autorealitzades, Maslow hi va trobar la satisfacció de les necessitats en tot els sentits, fisiològiques, psicològiques i espirituals. La persona autorealitzada no solament hauria satisfet totes les necessitats, sinó que estaria vetllant permanentment perquè aquestes necessitats s’estiguessin cobrint. No podem dir en un moment que tenim una necessitat coberta i prou, hem de vetllar perquè segueixi estant coberta (no podem respirar nomes 3 minuts, hem de menjar, hem de dormir...). S’ha d’actualitzar permanentment. Són necessitats estrictament fisiològiques.

Però resulta que per no emmalaltir o no morir hem de cobrir altres tipus de necessitats.

Teoria de la motivació humana

La teoria més coneguda de Maslow és la de la piràmide de les necessitats humanes. La teoria ha estat molt profitosa. Per exemple, ha estat utilitzada per els mitjans publicitaris. Ens permet entendre el comportament de les persones i també intervenir.

La teoria diu que els motius que tenim per actuar són la voluntat de cobrir les diverses necessitats que tenim. Aquesta és l’explicació per al comportament humà. Quines són? Aquí tenim una piràmide de 5 pisos, tot i que n’existeixen altres de diferents:

  

1. PHYSIOLOGICAL(fisiologia): Característiques estrictament biològiques.

2. SAFETY (seguretat): Nivell MOLT IMPORTANT. Quantes coses no fem (encertades o no encertades) per mirar de sentir-nos segurs?

3. LOVE/BELONGING (amor):  La necessitat de sentir que es forma part d’un grup (família, per exemple, entre d’altres grups). Sentir que formem part d’alguna cosa que va més enllà de nosaltres com a individus. Rituals d’acceptació de grups diversos (dins de grups per exemple com ara màfies(MS 13, iniciació amb una pallissa de 13 segons)). Gent que comença a fumar per sentir-se més part d’un grup. Vestir-nos d’una forma concreta.

4. ESTEEM (estima): L’autoestima és una necessitat. Tenir èxit en alguna cosa. Guanyar-nos el respecte dels altres, el nostre propi respecte. 

5. SELF-ACTUALIZATION: Un impuls, una actitud innata cap al creixement, no només físic, sinó en tots els sentits (psicològic, intel·lectual, espiritual...). Trobar sentit a la vida. Tenir la sensació de realitzar-te, que pots i estàs desenvolupant al màxim les teves potencialitats. Segons Maslow, en alguns moments de la vida es pot arribar a tenir una autorealització plena (experiencias cumbre).

És clar però que no cal generalitzar. No vol dir que tothom que passa per una depressió té les mateixes insatisfaccions. El suïcidi s’explica com la insatisfacció de un o més dels nivells de les satisfaccions humanes. Falta de torbar-li sentit a la vida, dificultats per manejar el dolor, dificultats per resoldre un problema...

Com a psicòlegs la teoria ofereix moltes possibilitats. Quan es vol interpretar un determinat comportament, hem d’intentar entendre quines necessitats estan al descobert darrera d’aquell comportament. Si tenim pistes sabem com ho hem de fer, quines poden ser aquestes necessitats que hem de cobrir.

Comportaments orientats a la satisfacció de les necessitats autèntiques

COMPORTAMENTS CONSTRUCTIUS. Són aquells que quan la persona els realitza cobreix la necessitat (1 o més d’una) i a més a més els altres en surten també beneficiats. Hi guanya tothom (jocs de suma no zero). Els bons empresaris saben que han d’entrar a jugar en aquest tipus de jocs.

COMPORTAMENTS DESTRUCTIUS. Cobreix la necessitat però hi ha perjudicis, en un mateix o en l’altre gent / en un mateix i en l’altre gent.

COMPORTAMENTS FALLITS. S’orienten suposadament a satisfer una necessitat però no la cobreixen. Per exemple, quan es confon sexe amb carinyo o intimitat (comunicació). Hi ha gent que manté relacions de forma repetida i compulsiva buscant satisfer una necessitat d’amor o carinyo, i és un comportament fallit. Molts dels comportaments que es porten a terme són fallits.

PRÀCTICA

Dels 5 nivells de la piràmide, per a cada nivell cal buscar un comportament constructiu, un de destructiu i un de fallit (en total 15 comportaments).

Grup: Miquel Bosch, Melissa Casado, Anael Prados i jo mateixa, Alba Cañas.

C=Constructiu             D=Destructiu              F=Fallit

FISIOLÒGIC	C	Tens gana, i et poses a fer el dinar per a tota la família
	D	Tens gana, no hi ha res més que alguna cosa caducada i te la menges. Satisfàs la necessitat però et fas mal
	F	Un nen té gana, no porta res per menjar i a l’hora del pati roba l’esmorzar a un dels seus companys
SEGURETAT	C	Busquem algú que ens acompanyi cada matí a anar a treballar per sentir-nos més segurs, ja que pel barri corre una banda perillosa
	D	Vas a donar tota la volta al barri per tal de no passar-hi. Dorms menys hores i de vegades arribes tard a la feina
	F	Entrar a la banda perillosa del barri, i així creus que estàs més segur, però en el fons no ho estàs
AMOR / PERTINENÇA	C	Has tingut un mal dia i necessites algú que et comprengui i t’entengui. Truques al teu xicot i hi quedes per sopar quan surti de la feina, per estar una estona junts.
	D	Truques al teu xicot perquè vingui immediatament, que deixi la feina o el deixes tu a ell
	F	Te’n vas al bar amb el primer que passa
ESTIMA	C	Necessites apujar la teva autoestima. T’arregles, et poses guapa
	D	Compres compulsives, gastant més del que et pots permetre
	F	Et fas un tiny al cabell que al final no et queda bé i te l’acaba cremant
AUTOREALITZACIÓ	C	Vull ser més competent a la universitat. Intentar ser millor a en els estudis, buscar informació extra, estudiar més...
	D	Estudies molt i molt, deixant de banda altres aspectes de la teva vida (parella, família, amics,...)
	F	Copiar per aprovar els exàmens i demostrar a la resta que treus bones notes, però en el fons tu saps que no ets tant competent

REFLEXIONS DIVERSES

Després d’haver estudiat el conductisme i la psicoanàlisi, topem amb una forma totalment diferent d’entendre la persona. Personalment, potser és la que més comparteixo, tot i que hi ha certs aspectes que encara no veig clars.

El fet d’afirmar que les persones són bones per naturalesa em porta a pensar en el polèmic debat sobre comportament humà, en relació a la biologia i l’entorn. Està clar que ambdues coses hi tenen a veure, però si diem que d’entrada la biologia ja ens predisposa a ser bones persones sembla que hi tingui un paper més important. Així, ser mala persona costa molt més i, per tant, les condicions i experiències externes han de ser prou fortes com per poder provocar aquest canvi en aquesta suposada “bondat interna”. Pot ser possible que tothom tingui una mínima part d’altruisme natural, de voluntat per a ser bo, però crec que poden existir en diferents mesures.

Pel que fa a la teoria de les necessitats humanes, és cert que les plantejades per Maslow ens són necessàries a tots, en major o menor grau. És precisament aquí on hi ha la qüestió. Verdaderament tothom les prioritza seguint aquests nivells? Queda clar que no. Depèn de la persona, però alhora depèn també de la situació. I potser el capgirament més bèstia de les necessitats es produeix depenent en el moment en què ens trobem. Fins i tot aquelles més bàsiques, com ara el menjar, pot esdevenir secundària. Així doncs, no hem d’agafar la teoria com quelcom infalible.

A l’hora de fer una classificació dels tipus de comportaments (constructius, destructius i fallits) me n’he adonat de que n’experimentem de totes les classes, i que a primera vista els més comuns poder resultar els constructius, però si pensem bé, pot ser que no sigui així. Quantes vegades no hem satisfet una necessitat havent-hi conseqüències? O quantes vegades fem veure que l’hem satisfet però en el fons sabem que no? És possible que aquests dos tipus de comportament arribin a ser patològics a certs nivells? Ni les conseqüències que hi pugui haver per a nosaltres o la resta, ni l’auto engany, poden ser bons en gran mesura. 

SESSIÓ 8: DIAGRAMES SISTÈMICS

Continuació de l’anterior sessió, també relacionada amb l’enfocament sistèmic. Recordar que no es centra en l’individu, sinó en les relacions que s’estableixen entre aquests. Les persones no tenen problemes, manifesten les possibles relacions insalubres.

CONEIXEMENTS PREVIS

Salvador Minuchin

Salvador Minuchin

Va néixer l’any 1921 a San Salvador.

Estudià a la facultat de medicina de la Universitat Nacional de Córdoba. Dos anys més tard es traslladà a Israel i posteriorment als Estats Units per anar a estudiar psiquiatria. 

Durant els anys 60 les seves idees sobre la importància de les estructures i els límits en els contextos familiars es van imposar.

El seu model estructural compren una família com un sistema que tendeix a la defensa de la seva estabilitat davant els canvis de condicions i influències internes i externes. El restabliment de jerarquies, la formulació de límits clars, la definició de rols i la dissolució d’aliances ajudaria a resoldre problemes familiars.

Minuchin fou catedràtic de pediatria i psiquiatria infantil a la Universitat de Pensilvània i psiquiatra cap d’una clínica infantil.

L’any 1988 fundà a Nova York el “Family Studies Inc.”, un institut dedicat a la formació de terapeutes familiars. Fins fa poc i a l’avançada edat de 80 anys seguia treballant allà en la formació de nous professionals.

La teràpia familiar estructural (TFE)

És un tipus de teràpia familiar dins la qual s’inclouen múltiples formes de treballar i d’intervenir (tota la família, només els pares, només els fills...). De vegades, el pacient identificat ni tan sols va a teràpia.

La teràpia familiar estructural va ser proposada per Salvador Minuchin, el qual tenia una forma especial de treballar amb famílies. Segons Minuchin, no existeixen les famílies desestructurades. Totes tenen estructura, que pot ser estàndard (pare, mare i fill/s) o bé estructura no estàndard (no compleixen l’esquema anterior).

A les escoles és habitual escoltar el prejudici de que els fills/es que provenen d’estructures no estàndard presenten problemes i tenen dificultats sempre (nens/es de pares separats, orfes...). Aquesta és una idea falsa. L’estructura d’una família no determina el benestar o malestar de les persones que la formen. Dins de qualsevol família, siguin estàndard o no, hi haurà persones que estiguin bé i d’altres que no. La qüestió està en la forma en què es relacionin. 

Minuchin fa servir alguns conceptes bàsics, tals com la jerarquia, el poder i l’autoritat.

La jerarquia va relacionada directament amb el concepte de poder. En els grups existeixen diverses jerarquies i, per tant, diversos nivells de poder. És normal i fins i tot desitjable que sigui així. El problema es relaciona directament amb la capacitat de decisió: a més poder, més decisió. Segons Minuchin, si la jerarquia de poder es capgira, hi ha dificultats en el funcionament d’aquell grup.

Una altra qüestió és com es gestiona el poder. Si es detecta que hi ha intromissions es planteja restablir la jerarquia dins la família. Minuchin fa una distinció interessant entre poder i autoritat. El poder dels pares ha de ser més gran que el dels fills/es. El poder te’l donen, a diferència de l’autoritat, que te l’has de guanyar. Han d’existir però ambdues coses: poder i autoritat.

Un altre concepte establert per Minuchin és el de frontera. Hi ha decisions que han de prendre el pare i la mare conjuntament. Aquesta decisió però, es pot prendre de momltes maneres. Si no tenen en compte ningú més que a ells dos, parlarem ‘duna frontera rígida entre la parella i la resta de la família. En un sistema oposat, quan les decisions les pren algú que no correspon (per exemple, els fills/es), hi haurà una frontera laxa. L’ideal és la frontera flexible, en la qual hi ha comunicació i es té en compte l’opinió de tots els membres.

Dues formes de plasmar-ho: genogrames i diagrames sistèmics

Els genogrames plasmen de forma gràfica l’estructura d’una família. No ens donen informació del que passa dins la família, només dels elements que la formen. No obstant, tot genograma es sol complementar amb anotacions a peu de pàgina.

Simbologia dels genogrames:

Minuchin es va inventar un altre tipus de gràfic: el diagrama sistèmic. Aquest sí que explicava el que passava dins el grup.

Simbologia del diagrama sistèmic:

PRÀCTICA

Elaborar un genograma i un diagrama sistèmic. No cal que siguin sobre el mateix grup de persones.

Grup: Miquel Bosch i jo mateixa, Alba Cañas


Genograma:

*1:La relació comença abans de que les seves progenitores s'ajuntin. 
*2: La relació comença després de la mort de l'home de 43 anys, i provoca la separació de l'altre matrimoni. 
*3: Causa de l'adopció posterior 




Diagrama sistèmic: 

REFLEXIONS I CONCLUSIOS DIVERSES

Els genogrames i diagrames sistèmics són una forma molt visual i alhora ràpida per a treballar sobre tot tipus de grups, ja siguin familiars o no. Al presentar una simbologia universal de fàcil interpretació fa que la seva utilització sigui molt més còmode.

No obstant, malgrat que la simbologia sigui força clara i precisa, crec que és necessari en la majoria de casos fer ús de les anotacions a peu del genograma o diagrama sistèmic. Pot ser que es vulgui explicar alguna cosa que no ha quedat plasmada en el gràfic, o bé aclarir-ne alguna que no s’acaba d’entendre o bé pugui resultar confosa.

Pel que fa a les idees i plantejaments de Minuchin, estic totalment d’acord en trencar amb l’etiquetament de les famílies “desestructurades”. En la majoria dels casos, es creu que els nens/es que provenen de famílies no estàndard (en termes de Minuchin) sempre presenten algun tipus de dificultat acadèmica o alhora de relacionar-se. El fet de tenir una família no estàndard no és la causa d’aquest comportament. La manera com es comportin vindrà donat per la manera com es relacioni el nen/a amb aquest grup de persones.

Això ho podem relacionar directament amb el conceptes de jerarquia, autoritat, poder i frontera. Els problemes en les relacions sovint solen aparèixer quan hi ha una jerarquia que no és la que hi hauria d’haver (els fills manen més que els pares), en la qual el poder no sol estar ben administrat i pot haver un excés o un dèficit d’autoritat. Depenent de tots aquests factors, es generarà un tipus o altre de frontera, depenent de si s’és més permissiu o més dur.

Crec que avui en dia és importantíssim tenir clars tots aquests conceptes. Cada vegada més, hi ha famílies d’aquestes que anomenem no estàndard, i en el cas d’haver-hi, per exemple, un fracàs escolar, cal tenir present a què pot ser degut, deixant de banda la temptació de caure en l’error de que això és degut al tipus estructural de família que es té. 

SESSIÓ 7: CAUSALITAT CIRCULAR

INTRODUCCIÓ: ALGUNS CONCEPTES PREVIS

L’enfocament sistèmic

La idea de que tot està connectat amb tot (cada cop més estesa) es començà a considerar dins la psicologia cap a mitjans del segle XX. Teràpies de grup, la psicologia social,... Parlem de l’anomenat enfocament sistèmic. Cal evitar la confusió de la paraula sistèmic amb sistemàtic. El nom d’aquest enfocament ve donat a partir de la paraula sistema. Juntament amb el cognitivisme, és un dels corrents més utilitzats.

La gran majoria dels enfocaments psicològics es centren en l’individu. L’explicació de les patologies i els diferents comportaments també es realitza sempre entorn a la persona. En l’enfocament sistèmic però, no és així. Parteix de la idea de que totes les persones forment part de grups, d’entitats superiors a la individualitat. N’hi ha de molt diversos: famílies, equips, organitzacions empresarials...

De la mateixa manera que totes les peces d’un rellotge estan correctament connectades i coordinades entre sí, les persones també ho estem. Formem part de sistemes que estan en contínua interacció. De la mateixa manera que si espatllem una peça del rellotge el funcionament d’aquest es veurà afectat, el simple acte d’una persona dins un grup pot afectar a la resta dels seus membres. EXEMPLE: Un canvi d’horari en el pare d’una família pot afectar a tots els seus membres,  igual que en el cas de la malaltia d’un fill, d’un determinat comportament a classe o del tipus d’intervenció d’un cap en una empresa.

Això ens porta a una de les característiques més importants de l’enfocament sistèmic: si una persona té un problema, no cal que s’intervingui directament sobre aquesta. Com hem dit, s’estableixen relacions, connexions entre tots, de manera que de vegades la única solució no és només tractar la persona afectada EXEMPLE: Una adolescent es nega a rebre teràpia psicològica malgrat que la necessita. En un cas com aquest, serà pitjor tractar-la, ja que sense la seva voluntat i el seu esforç poca feina podrem fer. Potser seria molt més productiu mirar de tractar als pares.

A través d’aquest enfocament, passem d’allò estrictament individual a un sistema. Les relacions però que s’estableixen dins d’aquest poden ser molt diverses. Podem parlar de xarxes de relació favorables, i alhora també poden existir sistemes insalubres (aquells que fan que ens preocupem, que ens fan sentir malament, que ens poden arribar a generar trastorns). Els psicòlegs sistèmics treballen precisament sobre aquest tipus de relacions.

Un aspecte també molt important de l’enfocament sistèmic és que no es considera que la persona tingui el problema. Una persona pot tenir símptomes, però no són els que pateixen ni els que tenen el problema. Així, s’entén que no cal atendre la persona, sinó el sistema, la xarxa de relacions que hi ha establerta. No hi ha persones malaltes, hi ha sistemes insalubres.

Aquesta persona que presenta els símptomes és anomenada pacient identificat. Per als psicòlegs sistèmics, són persones que estan expressant que el seu sistema és insalubre.

Abans de que aparegués l’enfocament sistèmic, tan sols es considerava la causalitat lineal: un element A és la causa d’un altre element B. EXEMPLE: La bola de billar blanca que pica a la vermella. La blanca és la causa del moviment de la vermella. Una disciplina que fa ús d’aquesta causalitat és la medicina. Es basen en el fet de que si es descobreix la causa, es podrà evitar la conseqüència. Un altre exemple de l’ utilització d’aquesta causalitat és el famós metge vienès Sigmund Freud.

Els sistèmics però no estaran d’acord amb les bases de la causalitat lineal i proposaran tot un seguit d’aportacions revolucionàries:

•           No es pot arribar a saber la causa del comportament humà. La xarxa de relacions és massa complexa. A més, probablement el comportament sigui el resultat d’un cúmul de causes.
•            El comportament humà és alhora conseqüència i causa, és les dues coses a la vegada. EXEMPLE: Una família de 5 membres. En tan sols una hora, hi pot haver una gran quantitat d’influències i interaccions entre uns i altres. Segons els sistèmics, si ens hem de posar a buscar una causa, no acabarem mai.  
•            No solament no es pot arribar a saber, sinó que pot ser que la causa hagi desaparegut però el comportament es mantingui. EXEMPLE: Els musulmans no menjaven carn perquè antigament hi havia una malaltia, i avui en dia encara segueixen sense menjar-ne. Molts hàbits els mantenim, fins i tot havent desaparegut la causa inicial.

Així doncs, com es treballa des d’un enfocament sistèmic? Existeixen una sèrie de premisses fonamentals:

-          - Teràpia breu: una mitjana de 4 a 6 sessions

-       - Centrat en solucions: una forma de pensar que no comença atacant al problema, sinó buscant les solucions.

-         - Principi dels petits passos: de vegades només és necessari un petit canvi, perquè aquest n’origini d’altres i cada vegada es vagi fent més gran.

-           -  Llenguatge de possibilitats i expectatives de canvi

-        - Anormativisme: l’entenem com un enfocament que no treballa ni amb etiquetes ni amb diagnòstics, sense jutjar el que és normal o anormal.

La causalitat circular

A diferència de la causalitat lineal, la causalitat circular postula que un element A és causa de B, i aquest element B és també causa de l’element A. D’aquesta manera, no ens fa falta saber la causa per a poder resoldre el problema. 

Com s’ha comentat anteriorment, la idea de que A és causa de B està molt sobrevalorada popularment: conèixer la causa per resoldre l’efecte. En moltes de les intervencions sistèmiques, en canvi, no es fa un diagnòstic. Cal simplement tallar la causalitat, per tal de que el cercle no es mantingui. Intenten convertir-lo en un cercle virtuós.

En les intervencions sistèmiques però cal tenir especialment en compte la intervenció del psicòleg i l’anomenada iatrogènia. Quan el professional intervé, entra a formar part del sistema, i les seves accions repercutiran sobre aquest. Fins i tot, abans de que sigui avisat, des del primer moment en que es decideix sol·licitar la seva ajuda, ja hi és fiat. Tot això els carrega directament de responsabilitat.

Gregory Bateson

BIOGRAFIA

Gregory Bateson

Va néixer l’any 1904 al Regne Unit. 

Estudià Zoologia a la Charterhouse School de Londres, i posteriorment, biologia a Cambridge. Paral·lelament va estar realitzant els seus primers treballs de camp a Nova Guinea.

L’any 1949 treballà a la Langley-Pirter Clinic de San Francisco com a investigador en psiquiatria i comunicacions. Més tard, com a professor d’antropologia de la Universitat de Standford, profunditzà en els processos de la comunicació animal interespècies, a través de diverses experiències i estudis amb animals.

Al 1964 es traslladà a Hawaii, on va ser nomenat cap del departament de biologia de l’Oceanic Institute.

Durant els darrers anys de la seva vida laboral, fou professor d’antropologia i etnografia a la Universitat de Califòrnia. 

APORTACIONS

Tot i no ser psicòleg, va tenir un paper important en l’enfocament sistèmic. Es dedicà bàsicament a l’antropologia i a l’estudi de cultures diverses. Se’n va adonar de tota aquesta xarxa de relacions que s’estableixen. En una tribu de l’Àfrica, va observar la següent causalitat circular:

  

Així doncs, quan dos elements (grups o persones) entren en dinàmiques circulars, pot ser que interactuïn de forma semblant. Bateson d’aquest primer tipus de relació n’anomena relació simètrica. Per contra, quan els dos elements adquireixen rols diferents, les anomena relacions complementàries. Així, es podria establir un esquema com el següent: 

PRÀCTICA

Elaborar quatre seqüències de causalitat circular per a cadascuna de les quatre modalitats de relació enumerades anteriorment. Hi ha d’haver com a mínim 4 ítems i s’ha de poder començar el cercle des de qualsevol punt.

Grup: Lídia Bosch, Miquel Bosch, Miguel Fernández i jo mateixa, Alba Cañas.

Simètrica constructiva: Dos esportistes entrenen plegats

Simètrica destructiva: Dues amigues es barallen

Complementària constructiva: Relació entre un alumne i un professor de pràctiques de cotxe

Complementària destructiva: Pressió d'un cap sobre el seu treballador

-           

REFLEXIONS DIVERSES

La nova visió de l’enfocament sistèmic és una forma revolucionària d’entendre les persones. Avui en dia, i cada cop més, és important considerar no tan sols la individualitat de cadascú, sinó l’entorn en conjunt.

Estic d’acord amb la majoria d’idees que es postulen. És ben cert que dins els grups, un petit canvi pot afectar al funcionament de tota la resta d’individus del mateix. El fet de considerar que no és la persona qui té el problema, sinó que simplement serveix d’identificador de sistemes insalubres, representa un nou ventall de maneres d’abordar els trastorns psicològics. 

No obstant, no acabo de veure clar això de que no existeix cap mena de persona trastornada, sinó que són els sistemes els qui en tenen la culpa. No podria ser, que en comptes del sistema que es diu que no es sa el que passi simplement sigui que la persona no estigui ubicada en el sistema més adequat per a ella?

Una altra qüestió a abordar són els diferents tipus de sistemes. D’entrada, n’hi ha que es poden escollir, com ara entrar o no a formar part d’un equip de futbol. D’altres però, com ara la família, et venen donats des de petit. A més a més, cal tenir també en compte la grandària dels sistemes. No és el mateix una colla d’amics de cinc persones que una de 15. Com més gran és el nombre de persones implicades, més nombre de relacions s’estableixen i, conseqüentment, més probabilitats hi ha de que sorgeixin problemes.

Pel que fa a la causalitat lineal i la causalitat circular, crec que ambdues són perfectament vàlides, cadascuna en el seu àmbit. En medicina, es veu claríssim quina és la més adient. Tot i així, per a una gran part de coses, cal aplicar la causalitat circular, fins i tot a aquelles més senzilles, més quotidianes. Per exemple, no necessitem saber qui a trencat un vidre per a poder-lo arreglar. Podem dir que ho necessitem saber per curiositat, pel sentiment de ràbia que ens pot haver generat la destrossa, perquè volem tenir un culpable o perquè volem que ens paguin la reparació, però estrictament per arreglar-lo, no necessitem saber la causa del trencament.

Un aspecte que m’ha cridat l’atenció i que considero totalment veritat són els hàbits sense sentit. De vegades, és cert que no podem ni tan sols esbrinar la causa d’una cosa perquè ha desaparegut, o bé tenim la creença errònia de que és una cosa que en realitat no és així. Passa amb moltes costums a la nostra vida, que no sabem ben bé perquè les fem, però encara les fem.

Aquella famosa frase de “Què va ser primer, l’ou o la gallina?” expressa perfectament la idea de la causalitat circular, i és que moltes coses són causa i són conseqüència.