SESSIÓ 6: ACTITUDS ROGERIANES

CARL ROGERS

Carl Rogers

Va néixer a Illionois (Chicago) l’any 1902.

Als 17 anys es va inscriure a la Facultat d’Agricultura (la seva família s’hi dedicava), la qual va abandonar per començar els seus estudis de teologia.

L’any 1922 es traslladà a la Xina per alguns mesos per participar en una conferència. Aquesta estància li va permetre confrontar la cultura occidental amb l’oriental i d’aquesta manera replantejar-se moltes qüestions sobre la seva vida. Així, quan tornà als Estats Units, abandonà els seus estudis teològics i en començà d’altres de caràcter psicopedagògic. 

Fascinat i estimulat per les teories de Otto Rank, Rogers va publicar l’any 1939 The clinical treatment of the problem child, gràcies al qual obtingué una càtedra de psicologia clínica a Ohio. 

Un parell d’anys més tard, en el seu Counseling and Psychotherapy, funda les bases de la seva teràpia centrada en el client, peça clau del moviment de la psicologia humanista.

Al 1944 es trasllada a Chicago, on crea el seu primer counseling center on efectua la seva teràpia. 

Tretze anys més tard obté la càtedra de psicologia i psiquiatria de la Universitat de Wisconsin. En el seu departament, experimenta la seva coneguda teràpia amb pacients psicòtics, obtenint molt bons resultats. 

L’any 1964 abandona l’ensenyança i es trasllada a California, on uns anys més tard funa el Center for the study of the person i més tard l’Institute of peace.

Mor el 28 de gener de 1987.

ROGERS, LA PSICOLOGIA HUMANISTA I LES ACTITUDS ROGERIANES

Rogers fou un psicòleg humanista. Va ser el primer en gravar una sessió psicoanalista, i el que es plantejà fer un anàlisi científic de la psicoteràpia, ja que ho considerava una bona forma d’entendre millor el que passava i així poder millorar les tècniques. No obstant, no va ser aquest el seu únic mèrit. 

La psicologia humanista és una mirada diferent cap a la persona i, per tant, cap a l’objecte d’estudi de la psicologia. Actualment és considerada la tercera força en psicologia. Roger i Maslow seran els dos puntals en aquest corrent. Creien que no estava bé centrar-se en els aspectes negatius de la persona (com feia la psicoanàlisi), així com tampoc explicar el comportament humà a partir d’això. Creien que característiques com la generositat o l’amabilitat eren presents en totes les persones. Tots tenim un nucli bo per naturalesa. Si es donen les condicions idònies podem fer aflorar aquest nucli. El comportament de les persones és fruit de satisfer necessitats i créixer. 

La psicologia humanista no és només aplicable a la clínica, sinó també en l’educació, recursos humans, esports, organització d’empreses... Els grups de creixement autodirigits també són derivats d’aquesta aplicació. 

El model que planteja Rogers és un model centrat en la persona, de manera que la forma de veure la figura del psicòleg també canvia. L’expert no és el professional sinó el pacient, que passa a anomenar-se client. És el protagonista del procés de convertir-se en persona. El psicòleg només ha de crear les condicions idònies perquè el potencial positiu pugui aflorar. Si és capaç de crear un context de relació bo (càlid, amb empatia, comprensiu...), necessàriament es produirà creixement sempre. 

Així doncs, quines condicions s’han de reunir per crear aquest ambient? Segons Rogers, el fet de que una persona sigui capaç de viure tres actituds bàsiques, és suficient.

• ACCEPTACIÓ INCONDICIONAL. Sigui com sigui, exposi el que exposi el client durant la teràpia, se l’ha d’acceptar. Fins i tot si es tracta d’un assassí. El psicòleg pot transmetre-li que no està d’acord amb el que fa, però sempre l’ha d’acceptar com a persona. Un context en el que ens sentim acceptats és on fàcilment ens expressem. 
• COMPRENSIÓ EMPÀTICA. Comprendre l’altre, entendre el seu punt de vista a la vida també és molt important. El client ha de captar que hi ha la voluntat d’entendre’l. Si nota que se’l comprèn, seguirà explicant.  No obstant, no s’han de viure com a propis els sentiments de l’altre, sinó viure uns sentiments que no són propis però que els vivim momentàniament per intentar entendre’l. Però com ho podem arribar a entendre si no hem passat pel mateix? Perquè les persones tenim mecanismes per fer-ho. Si ens parlen de tristesa, connectem també nosaltres amb la nostra pròpia tristesa. Sempre però, sense perdre’ns en aquests sentiments. Abans que psicòlegs som persones, i és inevitable que sentim el que les persones ens transmeten (els vius, però has de saber que no són teus). És el punt clau al que s’ha d’arribar per poder ajudar al client. 

• AUTENTICITAT, CONGRUÈNCIA O COHERÈNCIA. Han de ser qualitats transmeses per part del client.

Si es reuneixen aquestes tres condicions, crearem aquest ambient idoni per al creixement. De la reunió de totes, Rogers en deia persones profundament humanes. Fer-se competent en aquestes característiques és fer-se competent com a professional. Dit així, sembla fàcil, però requereix un cert entrenament.

Carl Rogers també posseeix una teoria sobre l’autoestima. Segons aquesta, hi ha un jo ideal (on voldríem ser) i un jo real (on som). Si la distància entre aquests dos és molt gran, l’autoestima és baixa; pel contrari, si la distància és curta, l’autoestima és més alta. El que s’haurà de fer doncs és rebaixar aquesta distància. Altra vegada, una tasca que teòricament sembla fàcil però que a la pràctica esdevé complicada. 

A més a més, l’autor ha escrit altres llibres sobre diverses temàtiques com ara relacions de parella, creixement personal...

L'EMPATIA

L’empatia, també anomenada intel·ligència interpersonal, és la capacitat cognitiva de percebre en un context comú el que l’altre individu pot sentir. Es tracta d’un sentiment de participació afectiva d’una persona en la realitat que afecta a l’altra. 

Certs corrents de pensament psicològic postulen que la ment humana té en comú sensacions i sentiments. La única diferència entre dues persones és el moment en el que es mostren aquests sentiments, provocant emocions que motiven a actuar. Que una persona no senti igual que una altra en un moment donat és per raons educatives, predisposició genètica i condicions ambientals, que induiran a prendre’s els estímuls d’una forma o d’una altra. Per això, es diu que l’empatia és possible en aquells individus capaços de raonar sobre sí mateixos, avaluar els seus sentiments i raonar també sobre altres persones, de manera que no tendeixi a justificar només els seus desitjos. 

Sembla ser que la capacitat d’empatia no és només important per l’observació d’una conducta moral o social, sinó paral·lelament també per experimentar sentiments com l’enveja o l’odi. 

S’ha observat que un determinat tipus de neurones (anomenades neurones mirall) només s’activen quan el mateix acte que realitza un primat ho efectua un altre que és observat per aquest primer. De forma similar, en els humans s’activa la mateixa àrea cerebral en el curs d’una emoció, a l’observar a una altra persona en el mateix estat emocional. S’ha verificat també experimetnalment que l’empatia és major en persones del mateix sexe, raça o edat, i que el grau d’empatia és molt variable entre una persona i una altra. 

A més a més, sembla que és una capacitat susceptible al desenvolupament. S’incrementa més fàcilment en aquelles persones que no han patit problemes afectius, amb pares que s’han ocupat d’elles i que han viscut en un ambient on han estat acceptats i compresos. En general, podríem dir que la capacitat empàtica es desenvolupa millor quan les necessitats afectives i emocionals han estat cobertes correctament des dels primers anys de vida. 

Les persones amb empatia són aquelles capaces d’escoltar als altres i entendre els seus problemes i motivacions, per això normalment posseeixen un alt reconeixement social i popularitat. Tot i així, en algunes professions com el treball social, la medicina o l’ensenyança, on es requereix molta empatia, l’exercici continuat de la mateixa pot acabar provocant la seva degradació, cansanci o desgast emocional.

PRÀCTICA: PENSANT EN ELS ALTRES

ALGUNES DADES INTRODUCTÒRIES

Una imatge del documental

El programa 60 minuts presenta un documental sobre l’aprenentatge d’una determinada escola japonesa. Fou rodat durant un any a l’escola pública infantil de la ciutat de Kanazawa, més concretament a la classe del mestre Toshiro Kanamori. 

Ens mostra la manera com els nens reaccionen davant problemes que probablement angoixarien als adults. Al senyor Kanamori li encanta la seva feina, i intenta combinar l’aprenentatge amb la diversió, un aprenentatge que va més enllà d’allò considerat estrictament acadèmic. És un home que ha perdut a dos fills, i que creu que la gent cada cop valora menys la vida, i per això pensa que la feina d’un mestre és precisament ensenyar a valorar-la. 

El reportatge, entre d’altres, ha obtingut el gran premi en el festival de Banff 2004, la medalla de bronza en el festival de Nova York, el gran premi en el festival de televisió del Japó, i la medalla d’or en el festival internacional dels Estats Units de religió, ètica i humanitats.

EL DOCUMENTAL. COMENTARIS I REFLEXIONS DIVERSES

Al començament del documental, els nens es mostren contents al rebre el seu tutor, el senyor Toshiro Kanamori. El primer que els diu el professor és el perquè són allà: per a ser feliços. A partir d’aquesta premissa es basaran els aprenentatges del senyor Kanamori.

Els alumnes són educats buscant un ambient d’empatia i respecte absolut entre ells. Els permet expressar-se lliurement, permetent que opinin sobre tot.  

Un dels mètodes que utilitza és el de les cartes del quadern. Els nens escriuen cartes en les seves llibretes en les quals expliquen els seus sentiments, què pensen sobre diversos temes, quins problemes tenen, com els solucionen… Cada dia tres nens llegeixen la seva carta i la resta poden opinar sobre el seu company. 

Això fa que els nens reconeguin la seva individualitat, i puguin posar noms a les seves emocions i, per tant, comprendre’s millor a sí mateixos i a la resta de companys. Els ensenya bàsicament a ser feliços a partir del respecte propi i aliè. 

Això queda totalment demostrat en l’escena en la qual un nen llegeix que acaba de perdre la seva àvia. En solidaritat amb ell, d’altres també s’atreveixen a explicar vivències semblants. Una companya seva explica que fa uns anys que va morir el seu pare. S’emociona i plora, i fan el mateix alguns companys. Aquesta nena havia estat incapaç de parlar de la mort del seu pare, i a partir de les cartes i de l’experiència del seu company, havia estat capaç d’obrir-se i parlar d’un tema molt dur per a ella. S’aprecia el fort vincle que existeix entre tots els alumnes. 

En una altre moment del documental, el professor detecta que s’estan produint algunes burles cap a certs alumnes. En un primer moment, els alumnes reaccionen amb frases i textos macos, plens d’idees boniques sobre companyerisme, tot opinant que està molt malament riure’s dels altres. El professor no en queda gens content d’aquestes respostes, així que els fa reflexionar i els fa anar més enllà. Finalment, es resol la situació quan els alumnes comencen a confessar el seu comportament. A una li sap tan greu que fins i tot es posa a plorar, tot mostrant el seu penediment. 

Altres exemples de la forta unió de la classe són els que es mostren cap al final del vídeo. En el primer, el professor castiga el dia del raid a un alumne que s’ha passat la classe xerrant. La resta, en solidaritat amb ell, demanen al professor que li aixequi el càstig, ja que el troben injust. A més a més, exposen de que en cas de que no sigui perdonat, ells tampoc assistiran al raid. Tot això, amb un control de la situació i un comportament per part dels nens immillorable. Com era d’esperar, el senyor Kanamori permet que tots vagin a gaudir del raid.

En el segon, una nena marxa de l’escola. Tota la classe es passa uns quants dies preparant una cançó per a cantar-li. Tothom posa de la seva part, i els queda una cançó realment maca.

En general, el documental mostra les característiques força atípiques d’aquesta classe: el fet de ser feliç com a objectiu principal, el poder expressar lliurement qualsevol pensament, fet o sentiment, la gran capacitat d’empatia per part de tots i el fet d’aprendre a estimar la vida. Probablement si tots aquests ítems fossin més típics milloraríem tots una mica més com a persones. 

L’ambient que genera aquest professor del Japó és fàcilment relacionable amb el que ens proposa Carl Rogers, sobretot amb les dues primeres actituds rogerianes. L’acceptació i la capacitat d’empatia són dos dels conceptes claus que el senyor Kanamori intenta inculcar als seus alumnes. D’aquesta manera, i tal i com deia Rogers, aquestes circumstàncies permeten als alumnes expressar-se molt millor, exterioritzant les seves emocions, per molt doloroses que siguin. Sembla doncs, que aquest professor japonès ha sabut trobar una altra utilitat fora de la clínica per a la teoria del psicòleg humanista.

REFELXIONS SOBRE CARL ROGERS I LES SEVES TEORIES

Els diferents tipus de comportaments que desenvolupem depenen de la biologia, però també de l’ambient. Com molt bé explica Carl Rogers, s’han de reunir unes certes condicions per fer que els trets positius de les persones aflorin. No obstant, també n’hi ha d’altres que fins i tot en condicions pèssimes són capaces de mostrar aquests ítems positius. D’altres però pot ser que (per raons diverses, tals com l’experiència) ni en les millors condicions canviïn el seu comportament. Això ens porta a qüestionar l’afirmació de Rogers sobre el fet de que tots tenim un fons bo.

Puc acceptar realment un assassí? I si algú que jo estimava va ser mort també per un assassí? L’acceptació incondicional està limitada per les emocions i els sentiments propis, ja que hi juguen un paper molt important. Així, poden aparèixer obstacles que dificultin l’ambient idoni que Rogers proposa per a el seu model de teràpia. 

Pel que fa a la teoria de l’autoestima, la pregunta no és el què, sinó el com, com acurto la distància entre el jo ideal i el jo real. Altra vegada ens trobem amb una teoria que a primera vista sembla molt lògica i senzilla, però que deixa sense resoldre el problema d’escurçar aquest abisme que de vegades presenten les persones amb una pèssima autoestima.

SESSIÓ 5: FREUD, PASSIÓ SECRETA

SOBRE LA PEL·LÍCULA

Caràtula de la pel·lícula

Freud, passió secreta és una pel·lícula de John Huston que data de l’any 1962. Es tracta d’un film pseudo-biogràfic que descriu a partir del 1855 cinc anys de la vida del neuròleg vienès. En aquells temps, molts dels seus companys es resistien a tractar pacients d’histèria, perquè creien que només ho simulaven per cridar l’atenció. No obstant, Freud aprengué a utilitzar la hipnosi per a trobar les raons de les seves psicosis. Apareixen també, entre d’altres, la seva teoria sobre la sexualitat, i com la majoria d’entesos en el tema s’hi oposen, degut a que en aquella època era considerat un tema tabú. 

Fent un breu repàs del film, al principi de la pel·lícula, es pot veure com Freud rebutja la posició que adopta Meynert, i com es va acostant progressivament al mètode hipnòtic proposat per Charcot. Començà a treballar conjuntament amb Breuer en diferents casos, entre ells, els de la jove Cecily. Aconsegueixen desxifrar què li passava a la noia i, més tard, Freud exposa les seves idees als metges de Viena. Tot i haver treballat amb ell, no rep el suport de Breuer.

Pel que fa a l’elaboració de la pel·lícula, el seu director es va trobar amb tota una sèrie de dificultats. Per una banda, tenien l’església. Davant el temor de que aquesta prohibís als seus fidels veure la pel·lícula, Huston es va veure obligat a establir una sèrie de pactes previs. A més a més, la família de Freud no va autoritzar que es fes referència a cap dels seus membres vius. Finalment, el propi món psiquiàtric i psicoanalític tenia por de que la imatge de Freud es pogués veure danyada.

TEMA A TRACTAR: ELS SOMNIS

UNA PETITA CURIOSITAT

A l’antic Egipte ja es sabien que els somnis eren missatges que segons en quins casos podien donar respostes al somiador. Tenien certs temples que feien servir per preparar-se per somiar. Els sacerdots eren els encarregats d’interpretar els somnis i, amb el temps, es van convertir en personatges importants, arribant fins i tot a diagnosticar malalties i tractant-les a través dels somnis. Fins i tot hi havia un Déu responsable dels somnis, el Déu Bes, al qual demanaven protecció contra els malsons.

INTRODUCCIÓ

Els somnis són una de les manifestacions més importants de l’inconscient. Des de la seva joventut, Freud havia sentit curiositat pels seus somnis. Una de les seves costums, per exemple, era anar apuntant els seus. De fet, la redacció del seu famós llibre La interpretació dels somnis es fonamenta majoritàriament en l’anàlisi dels seus propis somnis. 

El problema dels somnis va sorgir quan treballava amb la curació de la neurosi mitjançant el mètode d’associació lliure, en el qual demanava als malalts que expressessin lliurement el contingut dels seus actes mentals. Aquests, sovint explicaven els seus somnis en el transcurs d’aquestes sessions. D’aquesta manera, Freud es trobà amb el material dels seus propis somnis i el dels seus pacients neuròtics. En un principi, escrivia somnis i els enviava al seu amic Fliess, metge otorinolaringòleg interessat en el psicoanàlisi. En aquesta època, Frued tenia interès en demostrar al món científic que els somnis tenien sentit, que era una mena de formació de l’inconscient i que tenien a veure amb els desitjos. 

En el propi mètode de l’associació lliure era necessari que el pacient parlés dels seus somnis. Així, el somni prengué a poc a poc la mateixa importància que els símptomes neuròtics, al ser també una formació de l’inconscient. 

Les experiències diürnes que tenien els subjectes el dia abans d’anar a dormir servien de material per a la construcció de l’inconscient del somni. No obstant, el contingut manifest arriba a la nostra consciència de forma deformada i disfressada, censurada.

El mètode d’interpretació dels somnis fuig de la interpretació universal dels símbols, ja que cada somni té a veure amb els significats personals i inconscients d’un desig, el qual només pot desxifrar el propi subjecte. Tot i així, Freud va arribar a admetre que en determinats casos es podia utilitzar un desxiframent universal dels símbols, però només com a mètode secundari a l’associació lliure.

ELS ELEMENTS DEL SOMNI

El somni que s’explica o es recorda és subjectiu, no és autèntic, ja que és un substitut d’alguna cosa ignorada pel propi subjecte. El somni, en la seva totalitat, és una substitució deformada per un procés inconscient el descobriment del qual correspon a la interpretació dels somnis. 

La tasca del terapeuta consisteix a despertar, mitjançant l’associació lliure, les representacions substitutives al voltant de cada element del somni. S’ha d’esperar a que la part de l’inconscient sorgeixi espontàniament. Mitjançant l’associació lliure se li ha d’indicar al subjecte que no eviti comunicar qualsevol idea o record, per insignificant o absurda que li pugui semblar. 

Així, el contingut manifest del somni és la forma que el somni adopta davant de nosaltres en seqüència d’imatges i relat, mentre que el contingut latent del somni és allò que roman ocult pel seu caràcter inconscient i que el terapeuta intentarà descobrir mitjançant l’anàlisi del somni. Així, el contingut manifest dels somnis sol ser una representació distorsionada del contingut latent del mateix, degut a la intervenció de diferents mecanismes de la ment de l’individu i que s’oposen a l’expressió directa d’aquest contingut.

LA CENSURA I L’ELABORACIÓ DEL SOMNI

Com s’ha comentat, excepte en el cas dels nens menors de cinc anys, el contingut manifest del somnis queda aparentment distorsionat respecte a la seva verdadera intenció.

Però per què es produeix aquesta deformació? És això el que fa que el somni resulti estrany i incomprensible per al propi subjecte, i la que participa en la resistència al desxiframent del desig inconscient que conté. La censura del somni és la responsable d’aquests resultats.

Els desitjos expressats en els somnis, igual que aquells relacionats amb els símptomes neuròtics, tenen un aspecte de naturalesa sexual i es solen relacionar amb desitjos eròtics viscuts en la infància. 

La censura representa la moralitat del subjecte, no deixa que a la consciencia aflori allò que sembla indecent o desagradable. La cerca del plaer o desig sexual és rebutjada conscientment a través de diferents mecanismes inconscients del propi jo del subjecte. Aquests mecanismes contra el desig, són els que produeixen la particular forma de cada somni personal. 

La censura psicològica del contingut latent adopta varies formes, que s’agrupen en diverses categories:

1. OMISIÓ- ATENUACIÓ. S’elimina el material problemàtic. Parts del somni i de la seva cadena associativa són eliminats conscientment.
2. MODIFICACIONS. Alguns exemples són les insinuacions o les elusions.  Són mecanismes variants de l’atenuació. En els somnis poden aparèixer elusions al propi terapeuta com per exemple, un somni on el subjecte diu que apareix un home que està darrera d’ell, que no sembla que li presti atenció però que en realitat l’està observant atentament. En el somni, detalls minimitzats poden tenir un significat molt rellevant de tipus inconscient, i sovint passen desapercebuts.
3. DESPLAÇAMENT D’ÈMFASI. Aquesta tècnica de censura consisteix en desplaçar l’èmfasi d’allò crucial a allò trivial. Alguna cosa que conscientment de manera latent és important apareix com a insignificant en el contingut manifest del somni. També es dóna el procés a la inversa.
4. SIMBOLITZACIÓ. Els elements del contingut latent s’expressen de manera no directa, simbòlicament en el contingut manifest del somni. Els símbols onírics solen assemblar-se físicament i funcionalment a l’objecte o ésser que simbolitzen.
5. DRAMATITZACIÓ. És la representació plàstica d’una paraula. El somni no es sol representar en forma de llenguatge parlat, sinó en imatges sensorials i motores concretes, com ara paisatges, escenaris, sorolls i accions.
6. CONDENSACIÓ. Implica la compressió de varies idees o objectes en un.
7. DESPLAÇAMENT. Consisteix en traslladar les característiques d’un objecte a un altre.
8. REVISIÓ SECUNDÀRIA o ELABORACIÓ. És l’intent defensiu de fer una presentació correcte del contingut manifest del somni. Els records del somni van adquirint una presentació més raonable i agradable per a la consciència, quedant censurats aquells aspectes que resulten més desagradables.

La feina del somni consisteix en passar del desig inconscient i latent a contingut manifest.  Així, l’acció de les anteriors operacions de la censura psicològica mitjançant les quals el contingut inconscient (desig) és transformat en contingut manifest (relat o record) és el que constitueix per a Freud l’anomenada elaboració del somni. El coneixement del treball del somni, així com les diverses operacions, són eines fonamentals per a la interpretació adequada dels somnis.

No obstant, més tard, el mateix Freud dirà que en realitat es produeix un no treball del somni, al referir-se que el jo del subjecte participa molt poc en el funcionament de l’allò en el somni.

EL SIMBOLISME EN EL SOMNI

Com s’ha dit anteriorment, en un principi, el propi Freud s’oposava a la interpretació universal dels símbols dels somnis, però finalment arribà a admetre certa correspondència en determinats casos. Arribà a la conclusió de que hi ha determinats somnis prototípics que poden interpretar-se mitjançant simbolisme universal, però només quan el subjecte del somni és incapaç d’associar lliurement el contingut. Així, el simbolisme apareix com un mètode auxiliar a l’associació lliure. 

En aquesta línia, Freud presenta tota una sèrie de correspondències entre símbols i òrgans sexuals. Per exemple, els objectes de contingut manifest allargats, que perforen o s’eleven vindrien a ser símbol dels genitals masculins, mentre els objectes arrodonits i amb cavitats es relacionen amb els òrgans genitals femenins.

ELS SOMNIS INFANTILS

En el cas dels nens petits (menors de 5 anys), Freud reconeix que solen presentar-se els somnis com a realitzacions dels desitjos de forma directa o al menys sense tanta distorsió. En els infants no sol ser necessari l’ús de la interpretació mitjançant l’associació lliure. És millor preguntar al propi nen/a o als adults que se’n fan càrrec el que va passar el dia anterior al somni.

Per exemple, una nena de 3 anys que somia que navega per un llac durant molta estona, sense que ningú la interrompi. Preguntant què va fer el dia abans, expliquen que havia anat a fer la seva primera travessia en vaixell, i que quan va acabar es posà a plorar perquè li havia semblat curta.

Aquest fet porta a pensar que els somnis infantils també tenen un sentit i que en ells, el contingut manifest i el latent semblen més similars entre ells que en el cas dels adults.

A través dels somnis infantils, Freud conclou que el somni és el guardià del repòs, en el sentit de que es vol dur a terme la realització d’un desig que va tenir el subjecte en l’estat de vigília. D’aquesta manera, la realització fantasiejada permet al subjecte una satisfacció com a mínim al·lucinada del seu desig.

PROBLEMES DE LA TEORIA PSICOANÀLITICA DELS SOMNIS

Una de les crítiques a aquestes afirmacions és que molts somnis no són precisament plaents, sinó que més aviat generen angoixa. Freud respon a aquestes objeccions plantejant que en aquests casos, la realització del desig no és evident, i que tan sols apareix quan aquests somnis són interpretats. La presència d’angoixa en els somnis és explicada per la participació de la censura inconscient, la qual s’oposa a la realització del desig. Com més forta és la censura en el somni, més angoixants són. És el cas, per exemple, dels malsons.

Un altre problema important són els casos de somnis repetits, com els que s’observen després de successos tràgics, com ara accidents. Aquests somnis es presenten una nit rere l’altra, representant fragments angoixants de l’experiència traumàtica. A partir d’aquí, l’any 1920, Freud arriba a admetre una excepció a la realització de desitjos, i introdueix el principi de compulsió a la repetició. A més a més, fa una reformulació capital de la seva teoria pulsional. En aquest moment, distingeix dos tipus de pulsions inconscients: les pulsions anabòliques (inclou la sexual i la d’autoconservació) i les catabòliques (pulsions de mort o destructives contra un mateix o envers els altres).

MÈTODE D’INTERPRETACIÓ: L’ASSOCIACIÓ LLIURE

Interpretar un somni consisteix en desxifrar mitjançant l’associació lliure el contingut latent, l’expressió del desig inconscient a partir del contingut manifest de l’explicació i el record del somni.

S’estableixen tota una sèrie de passos que cal seguir:

1. Tenir un somni, recordar-lo o registrar-lo el més fidelment possible, tenint en compta la censura conscient i inconscient que hi ha. S’ha d’intentar no fer cap esforç per adornar-lo, i que no se’ns passi cap detall desapercebut.
2. Si s’ha de fer una interpretació per part d’un terapeuta, aquest ha de tenir un coneixement de la persona somiadora i de la seva problemàtica, així com també ha de saber coses sobre el seu entorn i les persones amb les que es relaciona. D’aquesta manera, el somni pot quedar contextualitzat i relacionat amb la vida del somiador.
3. Es segmenta el material del somni seguint una norma més o menys raonable (per exemple, frase per frase) i es practica l’associació lliure per cada segment. L’associació lliure és el mètode bàsic de treball psicoanalític, que consisteix en què el pacient digui absolutament tot el que li vingui al cap sense autocensura, tot i que com ja sabem, tard o d’hora aquesta apareixerà.

UN CAS CLÍNIC

A  continuació es presenta un cas tractat pel propi Freud:

Un noi explica el seu somni, composat per tan sols dues imatges:

- El seu oncle fuma un cigarret tot i que és dissabte.

- Una dona el besa i l’acaricia com si fos fill seu. 

En relació amb la primera imatge, cal destacar que el noi era de família jueva. Confessa que el seu tiet mai gosava cometre el pecat de fumar un dissabte. En quant a la segona, la dona li recorda lleugerament a la seva mare. 

Tot i que a primera vista no es vegi, existeix una relació entre ambdues: en el cas de que el seu tiet, tant piadós, es decidís a fumar un cigarret essent dissabte,  podria ell també deixar-se acariciar per la seva mare. Això significa que les carícies entre la mare i el fill són tan poc permeses com el fet de fumar un dissabte per a un jueu. 

Veiem en aquest cas com la relació, així com una gran part de detalls, queden amagats en el somni.

ALGUNES REFLEXIONS

Em va semblar força interessant la visualització de la pel·lícula. Malgrat ser antiga, permetia veure les primeres etapes del famós Sigmund Freud. A més, permet situar-se en l’època, la qual cosa moltes vegades no es té present durant un estudi més teòric. També permet fer-se a la idea com es duien a terme les hipnotitzacions, així com els diferents símptomes i patologies que presentaven els seus pacients. 

Pel que fa a la teoria de Freud que he decidit tractar, crec que els somnis són un tema bastant atractiu per a la majoria de nosaltres. A internet i les botigues, trobem una gran quantitat de llibres i textos dedicats a aquest fenomen. Molts d’ells tenen a veure amb la seva interpretació i simbolisme. Com ja he dit, resulta interessant veure si realment es poden relacionar els somnis amb el que inconscientment pensem o volem, però crec que és una tasca difícilment comprovable i que, per tant, no deixa de ser un atractiu per entretenir-se. És possible formular hipòtesis sobre si el que somien té a veure amb el que desitgem, amb el que ens fa por o ens agrada, però no ho podem afirmar d’una forma segura. 

El fet de que molts dels somnis els puguem relacionar amb aspectes de la nostra vida és el fet de que actuïn com a records d’allò viscut. Moltes vegades somiem amb coses, llocs o persones que fa poc que hem vist. Diversos especialistes apunten que els somnis es produeixen com a resultat d’un procés en el que estan implicats el record i la memòria. Així, es veuen involucrats en el somni, diverses regions cerebrals associades a la memòria, tals com ara l’hipocamp. 

L’estudi dels somnis resulta ser una tasca difícil, ja que és intangible i únicament viscut per un únic individu. El mateix Freud va haver d’anar canviant la seva teoria al llarg dels anys.

SESSIÓ 4: ELS MECANISMES DE DEFENSA

LA PSICOANÀLISI

Sovint es defineix la psicoanàlisi com a la teoria psicològica fundada pel vienès Sigmund Freud. La psicoanàlisi però, no és tan sols una teoria, sinó un conjunt de teories explicatives (no científiques) que intenten explicar el comportament humà en funció de dinàmiques internes. El conductisme per exemple ho fa en funció de l’estímul i la resposta que es dóna. Per això, quan parlem de psicoanàlisi, sentim parlar també de teories psicodinàmiques.

A partir del psicoanàlisi més primitiu creat per Freud, s’han anat desenvolupant diverses escoles de psicologia de caire dinàmic i analític. A més a més, les teories han influenciat a moltes altres escoles psicològiques i teràpies que no són necessàriament psicoanalítiques.

La definició clàssica de psicoanàlisi que fa Freud inclou tres aspectes bàsics:

•        És un mètode d’investigació basat principalment en les associacions lliures del subjecte.
•            És un mètode psicoterapèutic fonamentat en aquesta investigació i caracteritzat per la interpretació.
•            És un conjunt de teories psicològiques i psicopatològiques derivades de la investigació i el tractament.

SIGMUND FREUD

Sigmund Freud

Freud va néixer el 6 de març de 1856 a la República Txeca. Posteriorment, la seva família es traslladà a Viena, on ingressà a la universitat per estudiar medicina. Va aconseguir graduar-se i va estar uns anys treballant sota la direcció de T. Meynert a l’hospital general de Viena. Com a investigador metge, Freud va ser pioner en l’ús terapèutic de la cocaïna com a estimulant i analgèsic.

 Treballava fent investigacions sobre fisiologia, però es va trobar amb un cas que no podia explicar a través de la fisiologia que ell coneixia: la histèria. Era un fenomen de paràlisi que afectava a una gran majoria de la població de l’època, fonamentalment a dones. En aquell temps, els símptomes físics en els que no hi havia causa física es consideraven fingits. Freud però es qüestionà això.

L’any 1885 obté una beca per anar a estudiar a la Salpêtrière (París), on va assistir als cursos de Charcot, el qual utilitzava la hipnosi com a mètode de curació per a la histèria. Freud se n’adona que les persones histèriques en estat d’hipnosi deixaven de manifestar els símptomes de paràlisi.

Començà la seva pràctica per a tractar la histèria i la neurosi utilitzant la hipnosi i el mètode catàrtic juntament amb el seu col·laborador Josef Breuer.

Posteriorment, abandonà aquestes tècniques per emprar l’associació lliure, també desenvolupada per a ell. Freud va veure que podia alleugerir els símptomes de les histèriques animant-les a verbalitzar sense censura qualsevol cosa que els passés per la ment.

L'any 1900 publicà la seva obra més famosa, La interpretació dels somnis, inaugurant així una nova disciplina i una nova forma d'entendre l'home: el psicoanàlisi.

Després de la 1a guerra mundial, abandona el seu model neurològic de la ment i es centra en la naturalesa psíquica d'aquesta. Divideix l'aparell psíquic en tres instàncies: el jo, l'allò i el superjò.

Mor a Londres el 23 de setembre de 1939 per eutanàsia, a causa d'un càncer de mandíbula. 




Podem dividir la vida de Freud un tres etapes principals, en relació a la seva feina: 

• L’etapa pre–analítica (1886 – 1900). Freud classifica la neurosi i busca un mètode i tractament per a la seva curació. Desenvolupa un model causal de la histèria basat en les experiències traumàtiques del subjecte que queden a nivell inconscient. L’any 1985, publicà juntament amb Breuer Els estudis sobre la histèria. Posteriorment, comença a desenvolupar el mètode de l’associació lliure i va abandonant la teoria de les experiències traumàtiques.
• L’etapa analítica (1900 – 1915). Genera el concepte de libido (energia psíquica, pulsió sexual), que servirà com a base de la teoria psicoanalítica. L’any 1900 es publica la seva famosa obra La interpretació dels somnis, quatre anys més tard, Psicoteràpia de la vida quotidiana, i al 1905, Tres assajos sobre teoria sexual. També és l’etapa en la que percep les neurosis com a resultat d’una regressió o fixació en el desenvolupament psicosexual. Elabora la noció d’inconscient en una primera teoria, els somnis com realitzacions de l’inconscient i la descripció dels mecanismes de defensa.
• L’etapa metapsicològica (1915 – 1939). Desenvolupa la seva segona teoria sobre l’estructura mental (l’allò, el jo i el superjo). Introdueix també a les forces pulsionals el concepte de pulsió de mort (Thanatos). A l’any 1915 publica la seva obra Introducció a la meta-psicologia. Més tard, l’any 1920 sortirà a la llum Principis del plaer, i quatre anys més tard L’Ego i l’Id.

LES TEORIES DE FREUD

Mentre Freud era a França, assistint a les sessions de Charcot, se n’adona de que en estat hipnòtic els pacients deixaven de mostrar símptomes histèrics. Aquest fet el porta a plantejar-se que en les persones hi ha dues parts: una de conscient i una d’inconscient. L’inconscient ocupa la major part de la nostra psique. De la major part del que ens passa per l’inconscient no en tenim ni idea, ni tampoc accés. El comportament humà és precisament fruit del que passa en aquesta part. A vegades, l’inconscient dóna pistes al conscient per saber què passa a la zona fosca, però en llenguatge encriptat, amb simbologia que cal desxifrar, mai d’una forma clara i directa.

Per Freud interpretar somnis era el millor camí per tal de que allò de l’inconscient passés al conscient. Era una altra de les tècniques que utilitzava.

Així, fent una divisió molt més precisa trobaríem:

Conscient / Pre-conscient / Inconscient

Per poder desenvolupar aquesta teoria, va haver d’establir tres entitats: l’id, l’ego i el superego.

Dins nostre hi ha l’Id, la part més innata, més autèntica, que té a veure amb la satisfacció immediata de desitjos i es basa en el principi del plaer. És la nostra essència. Durant els 2 primers anys de vida, l’Id està sol. A partir de llavors, fruit de la interacció amb la realitat, apareix l’Ego. Ens n’adonem que de vegades no podem satisfer les nostres necessitats immediatament i que la realitat sovint ens posa obstacles. Més tard, aquestes dues entitats s’hauran de posar d’acord, produint una dinàmica interna que s’acaba de completar amb una tercera entitat que apareix als 3 anys: el Superego. Aquesta ja no és egoista, sinó que té en compte als altres. És, per exemple, la que genera sentiments de culpa. A partir del Superego es conclou la formació d’entitats que han d’estar en dinàmica constant i que donaran lloc a un determinat comportament. Per exemple, la psicopatia Freud l’explicava a partir d’una construcció insuficient del Superego.

Aquesta idea de la divisió de la ment i la curació mitjançant la hipnosi eren indemostrables, de manera que Freud abandonà el mètode hipnòtic i en començà a aplicar d’altres, com ara l’associació lliure, basada en escoltar a l’individu i interpretar el que va explicant.

Una paraula que sovint relacionem també amb el neuròleg vienès és la de libido. Freud ho plantejava com a energia de tipus sexual, però no només això, sinó que parlava d’energia vital a partir de la qual les persones funcionen. La major part però sí que era de tipus sexual. Parlar d’aquest tema li va portar algunes enemistats, ja que es trobava en una societat en la que aquest tipus de coses eren bastant tabú.

Segons Freud, des de petits hem d’anar passant per tot un seguit d’etapes psicosexuals per arribar a tenir una visa sexual plena en un futur:

·         FASE ORAL. El nen troba plaer en la boca. Per exemple, si el pit de la mare es retira bans de temps, es pot produir una fixació. Pot ser que el nen/a desenvolupi una actitud pessimista davant la vida.

·         FASE ANAL. Es produeix entre els 2/3 anys. És l’edat en la que s’aprèn a controlar els esfínters, que són la font de plaer d’aquesta etapa. Si se’ls ensenya abans o després, també hi poden haver conseqüències. Per exemple, una persona garrepa pot ser que s’hagi retingut en aquesta fase.

·         FASE FÀL·LICA. Es produeix entre els 3/6 anys. Els nens/es se n’adonen de que són diferents entre sí. Descobreixen els seus genitals, font de plaer d’aquesta etapa. Aquí és on trobem el complex d’Èdip i Electra. Si no es supera, pot tenir repercussions en com es relaciona un nen amb les dones o com veu una nena als homes.

·         PERÍODE DE LATÈNCIA: És un període en que es perd l’interès sexual.

·         FASE GENITAL: Correspon a la sexualitat plena i satisfactòria

ALTRES TEORIES I TÈCNIQUES PSICOANALÍTIQUES

- Carl G. Jung fou un psiquiatra i psicòleg suís, figura clau en l’etapa inicial del psicoanàlisi i posteriorment fundador de la psicologia analítica. Treballava amb una tècnica que consistia en fer llegir al pacient una llista de paraules. El pacient havia de dir què li recordava cada paraula. Aquesta pràctica anava encarada a que el material inconscient passés a ser conscient.

Làmina del test de Rorshach

- Molts psicoanalistes també treballen amb tests de projecció. La projecció es basa en assignar als altres el que jo no puc suportar. Un exemple és el test de Rorshach. Fou creat per Hermann Rorshach i va ser publicat per primera vegada l’any 1921. S’utilitza principalment per avaluar la personalitat. Consisteix en una sèrie de 10 làmines que presenten taques de tintes, les quals es caracteritzen per la seva ambigüitat i falta d’estructuració. El psicòleg demana al subjecte que interpreti les taques, que li diguin què representen. A partir de les respostes, l’especialista pot establir o contrastar hipòtesis sobre el pacient.

Una altra prova semblant però aplicada a nens és el test de la pota negra. Consisteix també en una sèrie de làmines de les quals el nen/a n’ha d’escollir unes quantes per a formar i explicar una història.

- Melanie Klein fou una psicoanalista austríaca creadora d’una teoria del funcionament psíquic. Va fer importants contribucions sobre el desenvolupament infantil des de la perspectiva psicoanalítica. Klein desenvolupà una altra tècnica: la tècnica del joc. Parteix de la idea de que mentre els nens juguen se’ls pot treure el que els hi passa. El nen/a explica contes, fa dibuixos...

ELS MECANISMES DE DEFENSA: ANNA FREUD

Anna Freud era la filla petita de Sigmund Freud. Va néixer a Viena l’any 1895.

Anna Freud

Des dels 14 anys, presenciava debats de la societat psicoanalítica. Als 19 anys es va graduar com a mestre de primària.

Més tard, l’estudi de la psique infantil li va permetre ingressar en el món de la psicologia. L’any 1925, juntament amb Helen Deutsch, Anna fundà l’Institut Psicoanalític de Viena. Al 1927 publicà Introducció a les tècniques de l’anàlisi de nens, on estudià el paper del medi en el desenvolupament dels nens.

Quatre anys més tard va ser nombrada segona vicepresidenta de la Societat de Psicoanàlisi. Seguidament, va escriure El jo i els mecanismes de defensa, on estudià la repressió com a procés inconscient.

L’any 1941, juntament amb Dorothy, fundaren una guarderia de guerra a Hampstead. Era una llar per a nens als que la guerra havia separat dels seus pares.

Anys més tard, totes dues inauguraren una clínica de psicoanàlisi infantil, la qual dirigí Anna els 30 anys següents.

Anna Freud mor a Londres l’any 1982. 

Recuperant la teoria sobre l’Id, l’Ego i el Superego, Freud ho relaciona amb els mecanismes de defensa, els quals són desenvolupats per l’Ego per tal de preservar l’equilibri psicològic. Aquests, tenen la funció de fer que el material de l’inconscient no aflori de forma descontrolada al conscient i generi un desequilibri psíquic.

Com s’ha dit anteriorment, una de les seves filles, Anna Freud, continuà la tasca del seu pare en aquest àmbit. Un dels objectius del seu llibre El jo i els mecanismes de defensa és establir una cronologia d’aparició d’aquests mecanismes i menciona que la primera aparició d’un tipus determinat de mecanisme pot associar-se amb un cert domini d’instints i fase de desenvolupament.  Per a Anna la defensa és la protecció de l’Ego contra les exigències instintives. Proposà tot un llistat de mecanismes de defensa:

REPRESSIÓ. És la reclusió del subconscient de records, idees, emocions... l’exteriorització de les quals a través de la consciència queda impedida per barreres psíquiques.

Manté els impulsos inacceptables de l’Id fora de la consciència. Si bé elimina els sentiments de dolor o ansietat, pot a la vegada, suposar un cost considerable donat que cal emprar una gran quantitat d’energia per mantenir els esdeveniments rebutjats a l’inconscient.

En alguns casos, els estats tensionals excessius produïts per la repressió es manifesten també a través d’actes o d’hàbits simbòlics o bé simulant algun trastorn físic com expressió d’allò reprimit.

Per a Freud, era el mecanisme de defensa més important. També l’anomenava defensa.

INTEL·LECTUALITZACIÓ. Consisteix a prendre distància de les amenaces mitjançant actituds fredes, analítiques i distants.

Un exemple podria ser un noi que en enamorar-se d’una noia mira d’entendre el perquè dels seus sentiments i analitzar les qualitats que li han generat l’enamorament, amb la intenció oculta de posar distància entre ell i els seus desitjos.

REGRESSIÓ. És un retorn a “l’ego infantil” com a conseqüència d’un trauma de “l’ego adult”. Actua quan davant de les dificultats per afrontar una amenaça la persona experimenta una involució a etapes del desenvolupament psicosexual més infantils o primitives, en les que havia experimentat una fixació. El subjecte no és suficientment actiu i emprenedor per realitzar l’acció adequada i dominar els fets i situacions.

L’allò domina sobre el jo, la qual cosa dóna lloc al desequilibri psicològic. Per exemple, una situació d’estrès pot fer que es fumi més del normal (fase oral).

PROJECCIÓ. És el mecanisme a través del qual la persona atribueix als altres els seus propis impulsos i desitjos inacceptables per tal d’ocultar-se’ls a sí mateix.

La persona descarrega, ni que sigui parcialment, el seu impuls, en tant que també s’oculta a sí mateixa els sentiments que poden resultar amenaçadors.

La psicologia fa ús de la projecció per a detectar determinades característiques de personalitat. Alguns tests com el Szondi, T.A.T o l’anteriorment comentat test de Rorschach són essencialment projectius. A través d’aquestes proves es capten certs aspectes de la personalitat que ni el mateix subjecte sospita.

Acusar un home de voler seduir quan en realitat pot ser la dona la que tingui atracció sexual per aquell home per qui no hauria de tenir aquests sentiments, seria un exemple de projecció.

RACIONALITZACIÓ. La persona redueix l’ansietat trobant una explicació o excusa racional per assumir una realitat que li resulta inacceptable. Mitjançant aquest mecanisme, el subjecte es defensa del fet o situació frustrant i tracta de d’auto convèncer-se de que, en el fons, no desitjava allò que no ha aconseguit.

Un exemple de desplaçament podria ser l’alumne que atribueix el suspens a un error comès pel professor.

FORMACIÓ REACTIVA. És una forma de protegir-se contra l’alliberament d’un impuls inacceptable posant èmfasi en el seu oposat.

Són pròpies de subjectes de caràcter obsessiu (tot i que també és present en histèrics) que es comporten de manera oposada a la realització dels seus desitjos.

Un exemple de formació reactiva seria el cas d’una nena que experimenta gelosia envers el seu germanet nounat i, malgrat tot, li mostra una actitud molt afectuosa.

DESPLAÇAMENT. Consisteix a canviar l’objectiu d’un impuls, per així reduir l’ansietat.

Un exemple seria un estudiant furiós amb un professor que allibera la seva agressivitat amb la xicota.

SUBLIMACIÓ. És el mecanisme que fa que un impuls potencialment perillós sigui transformat en un comportament socialment madur i acceptable. Dins els mecanismes de defensa és un dels més positius per a la descàrrega de tensions.

L’educació, la cultura i les normes socials establertes exigeixen de nosaltres un control, inclús un bloqueig quan l’objecte que provoca aquests impulsos (agressius/sexuals) és tabú.

Szondi per exemple, proposa alguns factors de sublimació i el mode de sublimació de cadascun: 

FACTORS INSTINTIUS	MODE DE SUBLIMACIÓ
Pulsions homosexuals	Cultura general i humanitat
Pulsions sàdiques	Tècnica i civilització
Pulsions epileptodies	Religió i ètica
Pulsions histeroides	L’art dramàtic
Pulsions catatòniques	Filosofia, metafísica, matemàtiques i lògica
Pulsions paranoides	Poesia i investigació
Pulsions depressives	L’economia i el col·leccionisme
Pulsions maníaques	La paraula (orador, polític, cantant...)

Pulsions maníaques

La paraula (orador, polític, cantant...)

Així, els subjectes amb tendències sàdiques per exemple, poden sublimar i descarregar de forma indirecta els seus impulsos amb professions com ara cirurgià, boxejador o guàrdia, entre d’altres professions en el que el fet de fer patir algú és ben vist socialment.

Un exemple de sublimació seria el cas d’una noia que es sent atreta pel xicot de la seva millor amiga i sublima la seva energia sexual escrivint un poema.

NEGACIÓ. És un mecanisme relativament simple que consisteix a negar-se a creure que un esdeveniment amenaçador va tenir lloc o que una determinada condició existeix.

Igual com fa la repressió, la negació intenta mantenir fora de la consciència qüestions que la persona no es veu amb cor d’afrontar. Es rebutgen aquells aspectes de la realitat que es consideren desagradables. L’individu s’enfronta a conflictes emocionals i amenaces d’origen intern negant-se a reconèixer alguns aspectes dolorosos de la realitat externa. El terme de negació psicòtica s’utilitza quan hi ha una total afectació de la capacitat per a captar la realitat.

Alguns exemples de negació poden ser el fet de negar un trastorn alimentari quan hi ha clares evidències de la seva existència o la negació d’un ésser estimat.

A més dels mecanismes de defensa anomenats, se n’han descrit d’altres, tals com la conversió o la compensació.

PRÀCTICA

La pràctica consisteix en trobar una sortida destructiva i una de constructiva per a cada una de les experiències humanes: sublimar els 7 pecats capitals.

PECATS	SORTIDES DESTRUCTIVES/CONSTRUCTIVES
Ira	D	M’han ratllat el cotxe. M’enfado moltíssim. Ratllo també el cotxe que m’ho ha fet.
	C	M’han ratllat el cotxe. Focalitzo la meva ira anant a córrer.
Luxúria	D	Vaig al cinema i veig una escena eròtica. Tinc certs desitjos sexuals. No em puc reprimir i m’embolico amb el xicot d’una amiga meva.
	C	Vaig al cinema i veig una escena eròtica. Tinc certs desitjos sexuals. Quan arribo a casa faig l’amor amb el meu xicot.
Gula	D	Entro en una pastisseria i veig un pastís que em ve molt de gust, però no tinc prous diners. Com que no el puc pagar però fa molt bona pinta el robo.
	C	M’agrada molt la xocolata, i últimament en menjo cada dia. Em faig un planning per reduir-ne el consum.
Peresa	D	Em fa mandra anar a treballar tan aviat així que no m’aixeco del llit.
	C	Faig una marató molt llarga i aquella nit dormo 12 hores seguides.
Supèrbia	D	Se’m dona molt bé una matèria. Aprofito aquest avantatge que tinc per xulejar i riure’m dels altres.
	C	Se’m dona molt bé una matèria. Sé que a un company li costa, així que l’ajudo a preparar el proper examen.
Enveja	D	Veig que la meva companya treu molt bones notes. Em fa enveja, així que la distrec perquè no tregui tanta nota.
	C	Veig que la meva companya treu molt bones notes. Em fa enveja, així que em proposo treballar més per a treure bones notes com ella.
Avarícia	D	M’han donat una bossa plena de caramels, i n’hi ha tants que ni tan sols me’ls podré acabar. Tot i així, no en dono ni un.
	C	He estat estalviant durant un temps perquè el meu xicot i jo puguem marxar de vacances.

ALTRES	SORTIDES DESTRUCTIVES/CONSTRUCTIVES
Tristesa	D	El meu xicot m’ha deixat. Crec que la meva vida no té sentit i res no val la pena. Em passo el dia plorant.
	C	El meu xicot m’ha deixat. Aprofito la meva tristesa per compondre caçons.
Vergonya	D	He trencat un gerro a casa uns amics i em fa vergonya admetre que he estat jo, així que dic que ha estat el meu germà.
	C	He trencat un gerro a casa uns amics i em fa vergonya admetre que he estat jo. Decideixo anar-ne a comprar un altre i admetre-ho tot donant el gerro nou als propietaris.

REFLEXIÓ

Qui no ha jugat mai a dir la primera paraula que se’t passi pel cap en relació a una altra? Tots hem sentit a parlar sobre el famós neuròleg vienès,  la psicoanàlisi i les seves teories. L’allò, el jo, el superjo, l’inconscient, les fases psicosexuals... però potser una de les teories que ens resulta més propera és la dels mecanismes de defensa.

La majoria de nosaltres en un moment o altra de la vida ha experimentat algun mecanisme, per no dir gairebé tots. Estan associats aquests mecanismes a les patologies psicològiques? Significa això que tots en algun moment o altra n’hem patit alguna? Possiblement existeixi un llindar que distingeixi el normal d’allò patològic. Tot i així, la negació d’un fet real no sembla ser gaire normal i, per contra, la sublimació és positiva i sembla que no pugui arribar a ser patològica.

Com hem dit, els mecanismes de defensa han estat presents en algun moment en tots nosaltres. Però i si aquests no hi fossin? I si mai els experimentéssim? En comptes d’acabar generant una patologia (com el cas de la negació absoluta de la realitat), podrien ser una forma de protegir-nos d’aquesta. Així, estalviem o alleugerim certs patiments que ens podrien portar al desequilibri psíquic.

Això em porta a pensar que no afecten a tothom per igual. Quan dues persones es troben en una mateixa situació, pot ser que una activi un mecanisme de defensa i l’altra no. O una mateixa persona pot ser que en una etapa de la seva vida recorri als mecanismes i més endavant ja no ho faci. D’aquesta manera, la personalitat i l’estabilitat emocional juguen un paper molt important. 

Reflexionant sobre el mecanisme de sublimació, me n’adono de que aquelles emocions més difícils de sublimar i, per tant, de poder trobar una sortida constructiva, són aquelles que tenen a veure amb l’agressivitat i el sexe. No és d’estranyar, ja que són les dues pulsions més fortes i instintives que posseïm. D’altres, com la gula o l’avarícia són mes senzilles de reconduir. Quan parlem d’ira o de luxúria, és molt més fàcil veure la banda destructiva, ja que són emocions que costen més de controlar.