SESSIÓ 6: ACTITUDS ROGERIANES

CARL ROGERS

Carl Rogers

Va néixer a Illionois (Chicago) l’any 1902.

Als 17 anys es va inscriure a la Facultat d’Agricultura (la seva família s’hi dedicava), la qual va abandonar per començar els seus estudis de teologia.

L’any 1922 es traslladà a la Xina per alguns mesos per participar en una conferència. Aquesta estància li va permetre confrontar la cultura occidental amb l’oriental i d’aquesta manera replantejar-se moltes qüestions sobre la seva vida. Així, quan tornà als Estats Units, abandonà els seus estudis teològics i en començà d’altres de caràcter psicopedagògic. 

Fascinat i estimulat per les teories de Otto Rank, Rogers va publicar l’any 1939 The clinical treatment of the problem child, gràcies al qual obtingué una càtedra de psicologia clínica a Ohio. 

Un parell d’anys més tard, en el seu Counseling and Psychotherapy, funda les bases de la seva teràpia centrada en el client, peça clau del moviment de la psicologia humanista.

Al 1944 es trasllada a Chicago, on crea el seu primer counseling center on efectua la seva teràpia. 

Tretze anys més tard obté la càtedra de psicologia i psiquiatria de la Universitat de Wisconsin. En el seu departament, experimenta la seva coneguda teràpia amb pacients psicòtics, obtenint molt bons resultats. 

L’any 1964 abandona l’ensenyança i es trasllada a California, on uns anys més tard funa el Center for the study of the person i més tard l’Institute of peace.

Mor el 28 de gener de 1987.

ROGERS, LA PSICOLOGIA HUMANISTA I LES ACTITUDS ROGERIANES

Rogers fou un psicòleg humanista. Va ser el primer en gravar una sessió psicoanalista, i el que es plantejà fer un anàlisi científic de la psicoteràpia, ja que ho considerava una bona forma d’entendre millor el que passava i així poder millorar les tècniques. No obstant, no va ser aquest el seu únic mèrit. 

La psicologia humanista és una mirada diferent cap a la persona i, per tant, cap a l’objecte d’estudi de la psicologia. Actualment és considerada la tercera força en psicologia. Roger i Maslow seran els dos puntals en aquest corrent. Creien que no estava bé centrar-se en els aspectes negatius de la persona (com feia la psicoanàlisi), així com tampoc explicar el comportament humà a partir d’això. Creien que característiques com la generositat o l’amabilitat eren presents en totes les persones. Tots tenim un nucli bo per naturalesa. Si es donen les condicions idònies podem fer aflorar aquest nucli. El comportament de les persones és fruit de satisfer necessitats i créixer. 

La psicologia humanista no és només aplicable a la clínica, sinó també en l’educació, recursos humans, esports, organització d’empreses... Els grups de creixement autodirigits també són derivats d’aquesta aplicació. 

El model que planteja Rogers és un model centrat en la persona, de manera que la forma de veure la figura del psicòleg també canvia. L’expert no és el professional sinó el pacient, que passa a anomenar-se client. És el protagonista del procés de convertir-se en persona. El psicòleg només ha de crear les condicions idònies perquè el potencial positiu pugui aflorar. Si és capaç de crear un context de relació bo (càlid, amb empatia, comprensiu...), necessàriament es produirà creixement sempre. 

Així doncs, quines condicions s’han de reunir per crear aquest ambient? Segons Rogers, el fet de que una persona sigui capaç de viure tres actituds bàsiques, és suficient.

• ACCEPTACIÓ INCONDICIONAL. Sigui com sigui, exposi el que exposi el client durant la teràpia, se l’ha d’acceptar. Fins i tot si es tracta d’un assassí. El psicòleg pot transmetre-li que no està d’acord amb el que fa, però sempre l’ha d’acceptar com a persona. Un context en el que ens sentim acceptats és on fàcilment ens expressem. 
• COMPRENSIÓ EMPÀTICA. Comprendre l’altre, entendre el seu punt de vista a la vida també és molt important. El client ha de captar que hi ha la voluntat d’entendre’l. Si nota que se’l comprèn, seguirà explicant.  No obstant, no s’han de viure com a propis els sentiments de l’altre, sinó viure uns sentiments que no són propis però que els vivim momentàniament per intentar entendre’l. Però com ho podem arribar a entendre si no hem passat pel mateix? Perquè les persones tenim mecanismes per fer-ho. Si ens parlen de tristesa, connectem també nosaltres amb la nostra pròpia tristesa. Sempre però, sense perdre’ns en aquests sentiments. Abans que psicòlegs som persones, i és inevitable que sentim el que les persones ens transmeten (els vius, però has de saber que no són teus). És el punt clau al que s’ha d’arribar per poder ajudar al client. 

• AUTENTICITAT, CONGRUÈNCIA O COHERÈNCIA. Han de ser qualitats transmeses per part del client.

Si es reuneixen aquestes tres condicions, crearem aquest ambient idoni per al creixement. De la reunió de totes, Rogers en deia persones profundament humanes. Fer-se competent en aquestes característiques és fer-se competent com a professional. Dit així, sembla fàcil, però requereix un cert entrenament.

Carl Rogers també posseeix una teoria sobre l’autoestima. Segons aquesta, hi ha un jo ideal (on voldríem ser) i un jo real (on som). Si la distància entre aquests dos és molt gran, l’autoestima és baixa; pel contrari, si la distància és curta, l’autoestima és més alta. El que s’haurà de fer doncs és rebaixar aquesta distància. Altra vegada, una tasca que teòricament sembla fàcil però que a la pràctica esdevé complicada. 

A més a més, l’autor ha escrit altres llibres sobre diverses temàtiques com ara relacions de parella, creixement personal...

L'EMPATIA

L’empatia, també anomenada intel·ligència interpersonal, és la capacitat cognitiva de percebre en un context comú el que l’altre individu pot sentir. Es tracta d’un sentiment de participació afectiva d’una persona en la realitat que afecta a l’altra. 

Certs corrents de pensament psicològic postulen que la ment humana té en comú sensacions i sentiments. La única diferència entre dues persones és el moment en el que es mostren aquests sentiments, provocant emocions que motiven a actuar. Que una persona no senti igual que una altra en un moment donat és per raons educatives, predisposició genètica i condicions ambientals, que induiran a prendre’s els estímuls d’una forma o d’una altra. Per això, es diu que l’empatia és possible en aquells individus capaços de raonar sobre sí mateixos, avaluar els seus sentiments i raonar també sobre altres persones, de manera que no tendeixi a justificar només els seus desitjos. 

Sembla ser que la capacitat d’empatia no és només important per l’observació d’una conducta moral o social, sinó paral·lelament també per experimentar sentiments com l’enveja o l’odi. 

S’ha observat que un determinat tipus de neurones (anomenades neurones mirall) només s’activen quan el mateix acte que realitza un primat ho efectua un altre que és observat per aquest primer. De forma similar, en els humans s’activa la mateixa àrea cerebral en el curs d’una emoció, a l’observar a una altra persona en el mateix estat emocional. S’ha verificat també experimetnalment que l’empatia és major en persones del mateix sexe, raça o edat, i que el grau d’empatia és molt variable entre una persona i una altra. 

A més a més, sembla que és una capacitat susceptible al desenvolupament. S’incrementa més fàcilment en aquelles persones que no han patit problemes afectius, amb pares que s’han ocupat d’elles i que han viscut en un ambient on han estat acceptats i compresos. En general, podríem dir que la capacitat empàtica es desenvolupa millor quan les necessitats afectives i emocionals han estat cobertes correctament des dels primers anys de vida. 

Les persones amb empatia són aquelles capaces d’escoltar als altres i entendre els seus problemes i motivacions, per això normalment posseeixen un alt reconeixement social i popularitat. Tot i així, en algunes professions com el treball social, la medicina o l’ensenyança, on es requereix molta empatia, l’exercici continuat de la mateixa pot acabar provocant la seva degradació, cansanci o desgast emocional.

PRÀCTICA: PENSANT EN ELS ALTRES

ALGUNES DADES INTRODUCTÒRIES

Una imatge del documental

El programa 60 minuts presenta un documental sobre l’aprenentatge d’una determinada escola japonesa. Fou rodat durant un any a l’escola pública infantil de la ciutat de Kanazawa, més concretament a la classe del mestre Toshiro Kanamori. 

Ens mostra la manera com els nens reaccionen davant problemes que probablement angoixarien als adults. Al senyor Kanamori li encanta la seva feina, i intenta combinar l’aprenentatge amb la diversió, un aprenentatge que va més enllà d’allò considerat estrictament acadèmic. És un home que ha perdut a dos fills, i que creu que la gent cada cop valora menys la vida, i per això pensa que la feina d’un mestre és precisament ensenyar a valorar-la. 

El reportatge, entre d’altres, ha obtingut el gran premi en el festival de Banff 2004, la medalla de bronza en el festival de Nova York, el gran premi en el festival de televisió del Japó, i la medalla d’or en el festival internacional dels Estats Units de religió, ètica i humanitats.

EL DOCUMENTAL. COMENTARIS I REFLEXIONS DIVERSES

Al començament del documental, els nens es mostren contents al rebre el seu tutor, el senyor Toshiro Kanamori. El primer que els diu el professor és el perquè són allà: per a ser feliços. A partir d’aquesta premissa es basaran els aprenentatges del senyor Kanamori.

Els alumnes són educats buscant un ambient d’empatia i respecte absolut entre ells. Els permet expressar-se lliurement, permetent que opinin sobre tot.  

Un dels mètodes que utilitza és el de les cartes del quadern. Els nens escriuen cartes en les seves llibretes en les quals expliquen els seus sentiments, què pensen sobre diversos temes, quins problemes tenen, com els solucionen… Cada dia tres nens llegeixen la seva carta i la resta poden opinar sobre el seu company. 

Això fa que els nens reconeguin la seva individualitat, i puguin posar noms a les seves emocions i, per tant, comprendre’s millor a sí mateixos i a la resta de companys. Els ensenya bàsicament a ser feliços a partir del respecte propi i aliè. 

Això queda totalment demostrat en l’escena en la qual un nen llegeix que acaba de perdre la seva àvia. En solidaritat amb ell, d’altres també s’atreveixen a explicar vivències semblants. Una companya seva explica que fa uns anys que va morir el seu pare. S’emociona i plora, i fan el mateix alguns companys. Aquesta nena havia estat incapaç de parlar de la mort del seu pare, i a partir de les cartes i de l’experiència del seu company, havia estat capaç d’obrir-se i parlar d’un tema molt dur per a ella. S’aprecia el fort vincle que existeix entre tots els alumnes. 

En una altre moment del documental, el professor detecta que s’estan produint algunes burles cap a certs alumnes. En un primer moment, els alumnes reaccionen amb frases i textos macos, plens d’idees boniques sobre companyerisme, tot opinant que està molt malament riure’s dels altres. El professor no en queda gens content d’aquestes respostes, així que els fa reflexionar i els fa anar més enllà. Finalment, es resol la situació quan els alumnes comencen a confessar el seu comportament. A una li sap tan greu que fins i tot es posa a plorar, tot mostrant el seu penediment. 

Altres exemples de la forta unió de la classe són els que es mostren cap al final del vídeo. En el primer, el professor castiga el dia del raid a un alumne que s’ha passat la classe xerrant. La resta, en solidaritat amb ell, demanen al professor que li aixequi el càstig, ja que el troben injust. A més a més, exposen de que en cas de que no sigui perdonat, ells tampoc assistiran al raid. Tot això, amb un control de la situació i un comportament per part dels nens immillorable. Com era d’esperar, el senyor Kanamori permet que tots vagin a gaudir del raid.

En el segon, una nena marxa de l’escola. Tota la classe es passa uns quants dies preparant una cançó per a cantar-li. Tothom posa de la seva part, i els queda una cançó realment maca.

En general, el documental mostra les característiques força atípiques d’aquesta classe: el fet de ser feliç com a objectiu principal, el poder expressar lliurement qualsevol pensament, fet o sentiment, la gran capacitat d’empatia per part de tots i el fet d’aprendre a estimar la vida. Probablement si tots aquests ítems fossin més típics milloraríem tots una mica més com a persones. 

L’ambient que genera aquest professor del Japó és fàcilment relacionable amb el que ens proposa Carl Rogers, sobretot amb les dues primeres actituds rogerianes. L’acceptació i la capacitat d’empatia són dos dels conceptes claus que el senyor Kanamori intenta inculcar als seus alumnes. D’aquesta manera, i tal i com deia Rogers, aquestes circumstàncies permeten als alumnes expressar-se molt millor, exterioritzant les seves emocions, per molt doloroses que siguin. Sembla doncs, que aquest professor japonès ha sabut trobar una altra utilitat fora de la clínica per a la teoria del psicòleg humanista.

REFELXIONS SOBRE CARL ROGERS I LES SEVES TEORIES

Els diferents tipus de comportaments que desenvolupem depenen de la biologia, però també de l’ambient. Com molt bé explica Carl Rogers, s’han de reunir unes certes condicions per fer que els trets positius de les persones aflorin. No obstant, també n’hi ha d’altres que fins i tot en condicions pèssimes són capaces de mostrar aquests ítems positius. D’altres però pot ser que (per raons diverses, tals com l’experiència) ni en les millors condicions canviïn el seu comportament. Això ens porta a qüestionar l’afirmació de Rogers sobre el fet de que tots tenim un fons bo.

Puc acceptar realment un assassí? I si algú que jo estimava va ser mort també per un assassí? L’acceptació incondicional està limitada per les emocions i els sentiments propis, ja que hi juguen un paper molt important. Així, poden aparèixer obstacles que dificultin l’ambient idoni que Rogers proposa per a el seu model de teràpia. 

Pel que fa a la teoria de l’autoestima, la pregunta no és el què, sinó el com, com acurto la distància entre el jo ideal i el jo real. Altra vegada ens trobem amb una teoria que a primera vista sembla molt lògica i senzilla, però que deixa sense resoldre el problema d’escurçar aquest abisme que de vegades presenten les persones amb una pèssima autoestima.