SESSIÓ 4: ELS MECANISMES DE DEFENSA

LA PSICOANÀLISI

Sovint es defineix la psicoanàlisi com a la teoria psicològica fundada pel vienès Sigmund Freud. La psicoanàlisi però, no és tan sols una teoria, sinó un conjunt de teories explicatives (no científiques) que intenten explicar el comportament humà en funció de dinàmiques internes. El conductisme per exemple ho fa en funció de l’estímul i la resposta que es dóna. Per això, quan parlem de psicoanàlisi, sentim parlar també de teories psicodinàmiques.

A partir del psicoanàlisi més primitiu creat per Freud, s’han anat desenvolupant diverses escoles de psicologia de caire dinàmic i analític. A més a més, les teories han influenciat a moltes altres escoles psicològiques i teràpies que no són necessàriament psicoanalítiques.

La definició clàssica de psicoanàlisi que fa Freud inclou tres aspectes bàsics:

•        És un mètode d’investigació basat principalment en les associacions lliures del subjecte.
•            És un mètode psicoterapèutic fonamentat en aquesta investigació i caracteritzat per la interpretació.
•            És un conjunt de teories psicològiques i psicopatològiques derivades de la investigació i el tractament.

SIGMUND FREUD

Sigmund Freud

Freud va néixer el 6 de març de 1856 a la República Txeca. Posteriorment, la seva família es traslladà a Viena, on ingressà a la universitat per estudiar medicina. Va aconseguir graduar-se i va estar uns anys treballant sota la direcció de T. Meynert a l’hospital general de Viena. Com a investigador metge, Freud va ser pioner en l’ús terapèutic de la cocaïna com a estimulant i analgèsic.

 Treballava fent investigacions sobre fisiologia, però es va trobar amb un cas que no podia explicar a través de la fisiologia que ell coneixia: la histèria. Era un fenomen de paràlisi que afectava a una gran majoria de la població de l’època, fonamentalment a dones. En aquell temps, els símptomes físics en els que no hi havia causa física es consideraven fingits. Freud però es qüestionà això.

L’any 1885 obté una beca per anar a estudiar a la Salpêtrière (París), on va assistir als cursos de Charcot, el qual utilitzava la hipnosi com a mètode de curació per a la histèria. Freud se n’adona que les persones histèriques en estat d’hipnosi deixaven de manifestar els símptomes de paràlisi.

Començà la seva pràctica per a tractar la histèria i la neurosi utilitzant la hipnosi i el mètode catàrtic juntament amb el seu col·laborador Josef Breuer.

Posteriorment, abandonà aquestes tècniques per emprar l’associació lliure, també desenvolupada per a ell. Freud va veure que podia alleugerir els símptomes de les histèriques animant-les a verbalitzar sense censura qualsevol cosa que els passés per la ment.

L'any 1900 publicà la seva obra més famosa, La interpretació dels somnis, inaugurant així una nova disciplina i una nova forma d'entendre l'home: el psicoanàlisi.

Després de la 1a guerra mundial, abandona el seu model neurològic de la ment i es centra en la naturalesa psíquica d'aquesta. Divideix l'aparell psíquic en tres instàncies: el jo, l'allò i el superjò.

Mor a Londres el 23 de setembre de 1939 per eutanàsia, a causa d'un càncer de mandíbula. 




Podem dividir la vida de Freud un tres etapes principals, en relació a la seva feina: 

• L’etapa pre–analítica (1886 – 1900). Freud classifica la neurosi i busca un mètode i tractament per a la seva curació. Desenvolupa un model causal de la histèria basat en les experiències traumàtiques del subjecte que queden a nivell inconscient. L’any 1985, publicà juntament amb Breuer Els estudis sobre la histèria. Posteriorment, comença a desenvolupar el mètode de l’associació lliure i va abandonant la teoria de les experiències traumàtiques.
• L’etapa analítica (1900 – 1915). Genera el concepte de libido (energia psíquica, pulsió sexual), que servirà com a base de la teoria psicoanalítica. L’any 1900 es publica la seva famosa obra La interpretació dels somnis, quatre anys més tard, Psicoteràpia de la vida quotidiana, i al 1905, Tres assajos sobre teoria sexual. També és l’etapa en la que percep les neurosis com a resultat d’una regressió o fixació en el desenvolupament psicosexual. Elabora la noció d’inconscient en una primera teoria, els somnis com realitzacions de l’inconscient i la descripció dels mecanismes de defensa.
• L’etapa metapsicològica (1915 – 1939). Desenvolupa la seva segona teoria sobre l’estructura mental (l’allò, el jo i el superjo). Introdueix també a les forces pulsionals el concepte de pulsió de mort (Thanatos). A l’any 1915 publica la seva obra Introducció a la meta-psicologia. Més tard, l’any 1920 sortirà a la llum Principis del plaer, i quatre anys més tard L’Ego i l’Id.

LES TEORIES DE FREUD

Mentre Freud era a França, assistint a les sessions de Charcot, se n’adona de que en estat hipnòtic els pacients deixaven de mostrar símptomes histèrics. Aquest fet el porta a plantejar-se que en les persones hi ha dues parts: una de conscient i una d’inconscient. L’inconscient ocupa la major part de la nostra psique. De la major part del que ens passa per l’inconscient no en tenim ni idea, ni tampoc accés. El comportament humà és precisament fruit del que passa en aquesta part. A vegades, l’inconscient dóna pistes al conscient per saber què passa a la zona fosca, però en llenguatge encriptat, amb simbologia que cal desxifrar, mai d’una forma clara i directa.

Per Freud interpretar somnis era el millor camí per tal de que allò de l’inconscient passés al conscient. Era una altra de les tècniques que utilitzava.

Així, fent una divisió molt més precisa trobaríem:

Conscient / Pre-conscient / Inconscient

Per poder desenvolupar aquesta teoria, va haver d’establir tres entitats: l’id, l’ego i el superego.

Dins nostre hi ha l’Id, la part més innata, més autèntica, que té a veure amb la satisfacció immediata de desitjos i es basa en el principi del plaer. És la nostra essència. Durant els 2 primers anys de vida, l’Id està sol. A partir de llavors, fruit de la interacció amb la realitat, apareix l’Ego. Ens n’adonem que de vegades no podem satisfer les nostres necessitats immediatament i que la realitat sovint ens posa obstacles. Més tard, aquestes dues entitats s’hauran de posar d’acord, produint una dinàmica interna que s’acaba de completar amb una tercera entitat que apareix als 3 anys: el Superego. Aquesta ja no és egoista, sinó que té en compte als altres. És, per exemple, la que genera sentiments de culpa. A partir del Superego es conclou la formació d’entitats que han d’estar en dinàmica constant i que donaran lloc a un determinat comportament. Per exemple, la psicopatia Freud l’explicava a partir d’una construcció insuficient del Superego.

Aquesta idea de la divisió de la ment i la curació mitjançant la hipnosi eren indemostrables, de manera que Freud abandonà el mètode hipnòtic i en començà a aplicar d’altres, com ara l’associació lliure, basada en escoltar a l’individu i interpretar el que va explicant.

Una paraula que sovint relacionem també amb el neuròleg vienès és la de libido. Freud ho plantejava com a energia de tipus sexual, però no només això, sinó que parlava d’energia vital a partir de la qual les persones funcionen. La major part però sí que era de tipus sexual. Parlar d’aquest tema li va portar algunes enemistats, ja que es trobava en una societat en la que aquest tipus de coses eren bastant tabú.

Segons Freud, des de petits hem d’anar passant per tot un seguit d’etapes psicosexuals per arribar a tenir una visa sexual plena en un futur:

·         FASE ORAL. El nen troba plaer en la boca. Per exemple, si el pit de la mare es retira bans de temps, es pot produir una fixació. Pot ser que el nen/a desenvolupi una actitud pessimista davant la vida.

·         FASE ANAL. Es produeix entre els 2/3 anys. És l’edat en la que s’aprèn a controlar els esfínters, que són la font de plaer d’aquesta etapa. Si se’ls ensenya abans o després, també hi poden haver conseqüències. Per exemple, una persona garrepa pot ser que s’hagi retingut en aquesta fase.

·         FASE FÀL·LICA. Es produeix entre els 3/6 anys. Els nens/es se n’adonen de que són diferents entre sí. Descobreixen els seus genitals, font de plaer d’aquesta etapa. Aquí és on trobem el complex d’Èdip i Electra. Si no es supera, pot tenir repercussions en com es relaciona un nen amb les dones o com veu una nena als homes.

·         PERÍODE DE LATÈNCIA: És un període en que es perd l’interès sexual.

·         FASE GENITAL: Correspon a la sexualitat plena i satisfactòria

ALTRES TEORIES I TÈCNIQUES PSICOANALÍTIQUES

- Carl G. Jung fou un psiquiatra i psicòleg suís, figura clau en l’etapa inicial del psicoanàlisi i posteriorment fundador de la psicologia analítica. Treballava amb una tècnica que consistia en fer llegir al pacient una llista de paraules. El pacient havia de dir què li recordava cada paraula. Aquesta pràctica anava encarada a que el material inconscient passés a ser conscient.

Làmina del test de Rorshach

- Molts psicoanalistes també treballen amb tests de projecció. La projecció es basa en assignar als altres el que jo no puc suportar. Un exemple és el test de Rorshach. Fou creat per Hermann Rorshach i va ser publicat per primera vegada l’any 1921. S’utilitza principalment per avaluar la personalitat. Consisteix en una sèrie de 10 làmines que presenten taques de tintes, les quals es caracteritzen per la seva ambigüitat i falta d’estructuració. El psicòleg demana al subjecte que interpreti les taques, que li diguin què representen. A partir de les respostes, l’especialista pot establir o contrastar hipòtesis sobre el pacient.

Una altra prova semblant però aplicada a nens és el test de la pota negra. Consisteix també en una sèrie de làmines de les quals el nen/a n’ha d’escollir unes quantes per a formar i explicar una història.

- Melanie Klein fou una psicoanalista austríaca creadora d’una teoria del funcionament psíquic. Va fer importants contribucions sobre el desenvolupament infantil des de la perspectiva psicoanalítica. Klein desenvolupà una altra tècnica: la tècnica del joc. Parteix de la idea de que mentre els nens juguen se’ls pot treure el que els hi passa. El nen/a explica contes, fa dibuixos...

ELS MECANISMES DE DEFENSA: ANNA FREUD

Anna Freud era la filla petita de Sigmund Freud. Va néixer a Viena l’any 1895.

Anna Freud

Des dels 14 anys, presenciava debats de la societat psicoanalítica. Als 19 anys es va graduar com a mestre de primària.

Més tard, l’estudi de la psique infantil li va permetre ingressar en el món de la psicologia. L’any 1925, juntament amb Helen Deutsch, Anna fundà l’Institut Psicoanalític de Viena. Al 1927 publicà Introducció a les tècniques de l’anàlisi de nens, on estudià el paper del medi en el desenvolupament dels nens.

Quatre anys més tard va ser nombrada segona vicepresidenta de la Societat de Psicoanàlisi. Seguidament, va escriure El jo i els mecanismes de defensa, on estudià la repressió com a procés inconscient.

L’any 1941, juntament amb Dorothy, fundaren una guarderia de guerra a Hampstead. Era una llar per a nens als que la guerra havia separat dels seus pares.

Anys més tard, totes dues inauguraren una clínica de psicoanàlisi infantil, la qual dirigí Anna els 30 anys següents.

Anna Freud mor a Londres l’any 1982. 

Recuperant la teoria sobre l’Id, l’Ego i el Superego, Freud ho relaciona amb els mecanismes de defensa, els quals són desenvolupats per l’Ego per tal de preservar l’equilibri psicològic. Aquests, tenen la funció de fer que el material de l’inconscient no aflori de forma descontrolada al conscient i generi un desequilibri psíquic.

Com s’ha dit anteriorment, una de les seves filles, Anna Freud, continuà la tasca del seu pare en aquest àmbit. Un dels objectius del seu llibre El jo i els mecanismes de defensa és establir una cronologia d’aparició d’aquests mecanismes i menciona que la primera aparició d’un tipus determinat de mecanisme pot associar-se amb un cert domini d’instints i fase de desenvolupament.  Per a Anna la defensa és la protecció de l’Ego contra les exigències instintives. Proposà tot un llistat de mecanismes de defensa:

REPRESSIÓ. És la reclusió del subconscient de records, idees, emocions... l’exteriorització de les quals a través de la consciència queda impedida per barreres psíquiques.

Manté els impulsos inacceptables de l’Id fora de la consciència. Si bé elimina els sentiments de dolor o ansietat, pot a la vegada, suposar un cost considerable donat que cal emprar una gran quantitat d’energia per mantenir els esdeveniments rebutjats a l’inconscient.

En alguns casos, els estats tensionals excessius produïts per la repressió es manifesten també a través d’actes o d’hàbits simbòlics o bé simulant algun trastorn físic com expressió d’allò reprimit.

Per a Freud, era el mecanisme de defensa més important. També l’anomenava defensa.

INTEL·LECTUALITZACIÓ. Consisteix a prendre distància de les amenaces mitjançant actituds fredes, analítiques i distants.

Un exemple podria ser un noi que en enamorar-se d’una noia mira d’entendre el perquè dels seus sentiments i analitzar les qualitats que li han generat l’enamorament, amb la intenció oculta de posar distància entre ell i els seus desitjos.

REGRESSIÓ. És un retorn a “l’ego infantil” com a conseqüència d’un trauma de “l’ego adult”. Actua quan davant de les dificultats per afrontar una amenaça la persona experimenta una involució a etapes del desenvolupament psicosexual més infantils o primitives, en les que havia experimentat una fixació. El subjecte no és suficientment actiu i emprenedor per realitzar l’acció adequada i dominar els fets i situacions.

L’allò domina sobre el jo, la qual cosa dóna lloc al desequilibri psicològic. Per exemple, una situació d’estrès pot fer que es fumi més del normal (fase oral).

PROJECCIÓ. És el mecanisme a través del qual la persona atribueix als altres els seus propis impulsos i desitjos inacceptables per tal d’ocultar-se’ls a sí mateix.

La persona descarrega, ni que sigui parcialment, el seu impuls, en tant que també s’oculta a sí mateixa els sentiments que poden resultar amenaçadors.

La psicologia fa ús de la projecció per a detectar determinades característiques de personalitat. Alguns tests com el Szondi, T.A.T o l’anteriorment comentat test de Rorschach són essencialment projectius. A través d’aquestes proves es capten certs aspectes de la personalitat que ni el mateix subjecte sospita.

Acusar un home de voler seduir quan en realitat pot ser la dona la que tingui atracció sexual per aquell home per qui no hauria de tenir aquests sentiments, seria un exemple de projecció.

RACIONALITZACIÓ. La persona redueix l’ansietat trobant una explicació o excusa racional per assumir una realitat que li resulta inacceptable. Mitjançant aquest mecanisme, el subjecte es defensa del fet o situació frustrant i tracta de d’auto convèncer-se de que, en el fons, no desitjava allò que no ha aconseguit.

Un exemple de desplaçament podria ser l’alumne que atribueix el suspens a un error comès pel professor.

FORMACIÓ REACTIVA. És una forma de protegir-se contra l’alliberament d’un impuls inacceptable posant èmfasi en el seu oposat.

Són pròpies de subjectes de caràcter obsessiu (tot i que també és present en histèrics) que es comporten de manera oposada a la realització dels seus desitjos.

Un exemple de formació reactiva seria el cas d’una nena que experimenta gelosia envers el seu germanet nounat i, malgrat tot, li mostra una actitud molt afectuosa.

DESPLAÇAMENT. Consisteix a canviar l’objectiu d’un impuls, per així reduir l’ansietat.

Un exemple seria un estudiant furiós amb un professor que allibera la seva agressivitat amb la xicota.

SUBLIMACIÓ. És el mecanisme que fa que un impuls potencialment perillós sigui transformat en un comportament socialment madur i acceptable. Dins els mecanismes de defensa és un dels més positius per a la descàrrega de tensions.

L’educació, la cultura i les normes socials establertes exigeixen de nosaltres un control, inclús un bloqueig quan l’objecte que provoca aquests impulsos (agressius/sexuals) és tabú.

Szondi per exemple, proposa alguns factors de sublimació i el mode de sublimació de cadascun: 

FACTORS INSTINTIUS	MODE DE SUBLIMACIÓ
Pulsions homosexuals	Cultura general i humanitat
Pulsions sàdiques	Tècnica i civilització
Pulsions epileptodies	Religió i ètica
Pulsions histeroides	L’art dramàtic
Pulsions catatòniques	Filosofia, metafísica, matemàtiques i lògica
Pulsions paranoides	Poesia i investigació
Pulsions depressives	L’economia i el col·leccionisme
Pulsions maníaques	La paraula (orador, polític, cantant...)

Pulsions maníaques

La paraula (orador, polític, cantant...)

Així, els subjectes amb tendències sàdiques per exemple, poden sublimar i descarregar de forma indirecta els seus impulsos amb professions com ara cirurgià, boxejador o guàrdia, entre d’altres professions en el que el fet de fer patir algú és ben vist socialment.

Un exemple de sublimació seria el cas d’una noia que es sent atreta pel xicot de la seva millor amiga i sublima la seva energia sexual escrivint un poema.

NEGACIÓ. És un mecanisme relativament simple que consisteix a negar-se a creure que un esdeveniment amenaçador va tenir lloc o que una determinada condició existeix.

Igual com fa la repressió, la negació intenta mantenir fora de la consciència qüestions que la persona no es veu amb cor d’afrontar. Es rebutgen aquells aspectes de la realitat que es consideren desagradables. L’individu s’enfronta a conflictes emocionals i amenaces d’origen intern negant-se a reconèixer alguns aspectes dolorosos de la realitat externa. El terme de negació psicòtica s’utilitza quan hi ha una total afectació de la capacitat per a captar la realitat.

Alguns exemples de negació poden ser el fet de negar un trastorn alimentari quan hi ha clares evidències de la seva existència o la negació d’un ésser estimat.

A més dels mecanismes de defensa anomenats, se n’han descrit d’altres, tals com la conversió o la compensació.

PRÀCTICA

La pràctica consisteix en trobar una sortida destructiva i una de constructiva per a cada una de les experiències humanes: sublimar els 7 pecats capitals.

PECATS	SORTIDES DESTRUCTIVES/CONSTRUCTIVES
Ira	D	M’han ratllat el cotxe. M’enfado moltíssim. Ratllo també el cotxe que m’ho ha fet.
	C	M’han ratllat el cotxe. Focalitzo la meva ira anant a córrer.
Luxúria	D	Vaig al cinema i veig una escena eròtica. Tinc certs desitjos sexuals. No em puc reprimir i m’embolico amb el xicot d’una amiga meva.
	C	Vaig al cinema i veig una escena eròtica. Tinc certs desitjos sexuals. Quan arribo a casa faig l’amor amb el meu xicot.
Gula	D	Entro en una pastisseria i veig un pastís que em ve molt de gust, però no tinc prous diners. Com que no el puc pagar però fa molt bona pinta el robo.
	C	M’agrada molt la xocolata, i últimament en menjo cada dia. Em faig un planning per reduir-ne el consum.
Peresa	D	Em fa mandra anar a treballar tan aviat així que no m’aixeco del llit.
	C	Faig una marató molt llarga i aquella nit dormo 12 hores seguides.
Supèrbia	D	Se’m dona molt bé una matèria. Aprofito aquest avantatge que tinc per xulejar i riure’m dels altres.
	C	Se’m dona molt bé una matèria. Sé que a un company li costa, així que l’ajudo a preparar el proper examen.
Enveja	D	Veig que la meva companya treu molt bones notes. Em fa enveja, així que la distrec perquè no tregui tanta nota.
	C	Veig que la meva companya treu molt bones notes. Em fa enveja, així que em proposo treballar més per a treure bones notes com ella.
Avarícia	D	M’han donat una bossa plena de caramels, i n’hi ha tants que ni tan sols me’ls podré acabar. Tot i així, no en dono ni un.
	C	He estat estalviant durant un temps perquè el meu xicot i jo puguem marxar de vacances.

ALTRES	SORTIDES DESTRUCTIVES/CONSTRUCTIVES
Tristesa	D	El meu xicot m’ha deixat. Crec que la meva vida no té sentit i res no val la pena. Em passo el dia plorant.
	C	El meu xicot m’ha deixat. Aprofito la meva tristesa per compondre caçons.
Vergonya	D	He trencat un gerro a casa uns amics i em fa vergonya admetre que he estat jo, així que dic que ha estat el meu germà.
	C	He trencat un gerro a casa uns amics i em fa vergonya admetre que he estat jo. Decideixo anar-ne a comprar un altre i admetre-ho tot donant el gerro nou als propietaris.

REFLEXIÓ

Qui no ha jugat mai a dir la primera paraula que se’t passi pel cap en relació a una altra? Tots hem sentit a parlar sobre el famós neuròleg vienès,  la psicoanàlisi i les seves teories. L’allò, el jo, el superjo, l’inconscient, les fases psicosexuals... però potser una de les teories que ens resulta més propera és la dels mecanismes de defensa.

La majoria de nosaltres en un moment o altra de la vida ha experimentat algun mecanisme, per no dir gairebé tots. Estan associats aquests mecanismes a les patologies psicològiques? Significa això que tots en algun moment o altra n’hem patit alguna? Possiblement existeixi un llindar que distingeixi el normal d’allò patològic. Tot i així, la negació d’un fet real no sembla ser gaire normal i, per contra, la sublimació és positiva i sembla que no pugui arribar a ser patològica.

Com hem dit, els mecanismes de defensa han estat presents en algun moment en tots nosaltres. Però i si aquests no hi fossin? I si mai els experimentéssim? En comptes d’acabar generant una patologia (com el cas de la negació absoluta de la realitat), podrien ser una forma de protegir-nos d’aquesta. Així, estalviem o alleugerim certs patiments que ens podrien portar al desequilibri psíquic.

Això em porta a pensar que no afecten a tothom per igual. Quan dues persones es troben en una mateixa situació, pot ser que una activi un mecanisme de defensa i l’altra no. O una mateixa persona pot ser que en una etapa de la seva vida recorri als mecanismes i més endavant ja no ho faci. D’aquesta manera, la personalitat i l’estabilitat emocional juguen un paper molt important. 

Reflexionant sobre el mecanisme de sublimació, me n’adono de que aquelles emocions més difícils de sublimar i, per tant, de poder trobar una sortida constructiva, són aquelles que tenen a veure amb l’agressivitat i el sexe. No és d’estranyar, ja que són les dues pulsions més fortes i instintives que posseïm. D’altres, com la gula o l’avarícia són mes senzilles de reconduir. Quan parlem d’ira o de luxúria, és molt més fàcil veure la banda destructiva, ja que són emocions que costen més de controlar.